diumenge, 17 de març del 2019

La ciudad de los prejuicios

Introducció:

A mesura que he anat avançant en la matèria d’Antropologia Social i Cultural, per la meva manera d’entendre les coses, he intentat adequar cadascuna de les explicacions a una situació real que hem toqués de ben a prop. Duent a terme aquesta praxi que faig servir des de fa anys, m’he adonat que el meu barri, el barri del Raval de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), és un exemple del que Josep R. Llobera en el seu capítol “Les polítiques d’identitat cultural” anomena un gresol de cultures, un melting pot.

El Raval de Santa Coloma és força especial. Aquí hi conviuen, d’una banda, alguns dels habitants més antics, originàriament catalans, que van viure l’onada migratòria dels anys cinquanta, seixanta i principis dels setanta que arribaven del sud d’Espanya i altres indrets de l’estat (immigració interna). Aquesta immigració va venir lligada a un espectacular i —diguem— original desenvolupament urbanístic ple de contratemps i atrocitats que s’han anat reparant en mesura que ha estat possible. D’altra banda, aquesta societat ja d’alguna manera cohesionada (o definida) ha anat rebent en els darrers anys més onades migratòries; primer els marroquins, després els xinesos i més recentment gent d’Amèrica del sud i d’Europa de l’Est (Albània, Kosovo...)

Més enllà de les polítiques d’integració fomentades pels governs local, autonòmic i estatal, Santa Coloma ha sabut generar els seus propis mecanismes per integrar les recents onades migratòries.

Potser perquè la gent que aquí hi resideix té present que els seus pares (o avis) van haver també de migrar, potser perquè vorejar el llindar de pobresa durant molts anys et fa ser més conscient de la situació dels teus veïns o potser perquè conviure en un mateix bloc de pisos fa disparar els indicadors d’empatia... El cas és que a aquest barri de Santa Coloma de Gramenet, com veurem en el recull fotogràfic que es farà a continuació, aquest gresol de cultures és evident i es sobreposa a altres mètodes d’eliminar les diferències que ens cita el manual de Josep R. Llobera
Així doncs, us dono la benvinguda a aquest petit viatge pel meu barri que, si ben bé no és del tot perfecte, lluita cada dia per ser-ho.

Endavant!

FOTO 1.- 


Entrada a Santa Coloma pel pont del Potosí 

14 de desembre de 2018

Avinguda de la Generalitat s/n

Observem com Santa Coloma està separada de Barcelona geogràficament per un riu, el riu Besòs, tot i que tots dos marges pertanyen a Santa Coloma. A la fotografia hi podem veure la biblioteca Can Peixauet (antiga masia al voltant de la qual es va forjar el barri), el Camp de la Fundació Esportiva Grama, l’Institut Can Peixauet i els pisos i parcs adjacents on fan vida a diari centenars de colomencs.

FOTO 2.- 


 Grup Naim a la festa Ravaleando 2018 

15 de desembre de 2018

Biblioteca Can Peixauet

La festa Ravaleando es fa des de fa tres anys i té intenció de fer-se de manera anual. En ell hi concorren totes (o gairebé totes) les entitats del barri. En aquesta fotografia observem el grup de música marroquina “Naim”, la decoració fetes per les dones del Casal dels Infants i algunes de les carpes de les entitats davant la tradicional biblioteca que dóna nom a l’estació de metro i a l’institut. A la fotografia es pot veure (a dalt del tot a la dreta) el lloc des d’on es va extreure la fotografia de la masia, el camp de futbol i l’institut.

FOTO 3.- 


Cadascú fa el que pot, sap i en té ganes

15 de desembre de 2018

Biblioteca Can Peixauet

Al Ravalenado moltes persones, a través de qualsevol entitat, s’ofereixen per mostrar la seva cultura o les seves habilitats. És el cas d’aquesta dona paquistanesa que em va demanar que no mostrés la seva cara (va aprovar aquesta foto, però) i que feia dibuixos (tatuatges) de henna a les dones (exclusivament) que hi volien apropar-se a la carpa del Casal dels Infants. La funció o funcions de les entitats és fonamental per evitar els ghettos. L’engranatge de cultures nou vingudes amb les autòctones i viceversa a través de tallers, festivitats que es puguin compartir i d’altres activitats laiques genera vincles que després s’estenen a altres àmbits del dia a dia.

FOTO 4.- 


Amunt, ben amunt

18 de desembre de 2018

Plaça Mossèn Esquirol i Grau (Avda. Santa Rosa)


En aquesta casual fotografia vaig poder captar, després de deixar els nens a l’escola Antonio Machado, un colomenc negre, una colomenca amb fenotips asiàtics (probablement amb ascendència xinesa) i una colomenca amb chador típic de la cultura àrab davant d’un graffiti que diu “Som Raval”. I és que és això, al Raval som així. Gent vinguda de moltes parts del món, amb els nostres costums, religions i idiomes. Preocupats més o menys per la nostra ciutat i cercant contínuament punts de trobada en el que podem compartir espais físics i culturals.

FOTO 5.- 


Segon món

10 de desembre de 2018

Avinguda de la Generalitat núm. 113

Tot i que segon món és la denominació que van posar els països capitalistes al conjunt de països que van abraçar el socialisme i rebutjar el liberalisme econòmic, podríem dir que aquesta casa ha representat (malauradament) el segon món per a molts dels joves que han arribat al barri la darrera dècada: un pont entre el tercer món, del que venen, i el primer món, el nostre. Aquesta edificació, construïda a principis dels seixanta, abandonada als noranta i ocupada, s’ha convertit en el infrahabitatge de joves i adults. Actualment està tancada per temes de salubritat i perquè en el seu interior es va detenir els agressors sexuals d’un trist episodi ocorregut a l’estació de metro de Can Peixauet fa escasses setmanes. La procedència de les persones va ser una dada inoportunament i injustament gestionada.

FOTO 6.- 


Aguantem l’embranzida!

15 de desembre de 2018

Avda. De la Generalitat cantonada Avda. De Can Peixauet

En inevitable consonància amb la fotografia anterior, un mes i quatre dies després que el barri fos objecte de crítica i posat en dubte en quant el nostre model de convivència, només a vint metres d’on es va cometre l’atrocitat (estació de metro de Can Peixauet), el dia 15 de desembre es va dur a terme la festa Ravaleando 2018 on van tenir cabuda totes les cultures que conviuen al barri. El mateix escenari que va ser testimoni primer d’una aberració humana i després com a plataforma perquè grups de l’extrema dreta donessin llum a la xenofòbia, es converteix dies després (esquerra, carpes) en un gresol de totes les cultures que hi conviuen. El Ravaleando 2018 es va desenvolupar sense cap conflicte, dintre d’un clima festiu i de lleure amb actuacions, música, balls, menjar i altres activitats fetes per nens i adults del barri del Raval.

FOTO 7.- 


Fundació Esportiva Grama

10 de desembre de 2018 

Avinguda de Can Peixauet s/n

Atenent a les paraules del seu president, Antonio Morales, la Fundació Esportiva Grama té nens i nenes de trenta-sis nacionalitats. La labor titànica que fan a diari els tècnics esportius, treballadors socials i entrenadors de la Fundació estan fent possible un projecte que va més enllà dels èxits esportius. En aquesta fotografia tenim els nens d’un dels equips més petits jugant a un joc de taula després d’un partit. El seu entrenador em va dir que fer-los compartir a escenaris fora del camp els ajuda a conèixer-se millor entre ells. El projecte FE Grama va ser iniciat l’any 2013, desprès que l’anterior equip que feia servir les instal·lacions, l’U.D.A Gramenet, fes fallida econòmica.


FOTO 8.- 


Boliche

18 de desembre de 2018 

Carrer Monturiol s/n

El Club Petanca Arrabal (nom castellà del barri del Raval) va ser fundat el 1979 i va aglutinar en el seu dia més socis que la mateixa associació de veïns del barri. Actualment, encara té força activitat i la majoria de jugadors són veïns i veïnes del Raval. El club és una entitat representativa del que va suposar la onada migratòria de finals del cinquanta, seixanta i setanta, quan el barri encara no estava ni tan sols asfaltat i les sabates dels jugadors estaven tacades d’argila roja de la Serra d'en Mena, on es va urbanitzar posteriorment. La foto es diu Boliche i no bolig perquè, tot i que avui dia aglutina gent de moltes ètnies i amb molts registres idiomàtics, en el seu moment era una entitat clarament aglutinadora de les persones que venien de la resta d’Espanya en cerca d’una millor vida a Catalunya.

FOTO 9.- 


Escac i mat

17 de desembre de 2018 

Parc del Motocròs

A l’altra banda de Can Peixauet s’aixeca, sobre la Serra d'en Mena, el Parc del Motocròs. El que antigament havia estat unes pistes de Motocròs on es va celebrar alguna etapa del campionat europeu d’aquest esport l’any 1966 (recordin l’argila de la foto anterior), avui dia s’ha convertit en un amfiteatre urbà amb molts recursos i força acollidor. Davant la onada migratòria de gent d’Albània i Kosovo, l’ajuntament va veure oportú la instal·lació d’uns taulers d’escacs ancorats al terra. Aquesta petita adaptació de l’espai de lleure és el que representa la voluntat real de Santa Coloma i dels veïns del barri per adaptar els seus nous veïns, ja que Santa Coloma ha estat la porta d’entrada a la gran ciutat de moltes onades migratòries a la gran metròpoli barcelonesa. A Albània i a Kosovo els escacs són veritablement un esport molt popular amb més de 20.000 jugadors inscrits a associacions o professionals, d’una població de tres milions en el cas d’Albània.

FOTO 10.- 


 Els nostres déus

18 de desembre de 2018 

Mesquita del Parc del Motocròs

A mitja alçada del parc del motocròs hi trobem la mesquita. Allà resen a diàri molts homes musulmans fins a tres cops al dia. En dates de Ramadà es fan actes especials i de vegades venen imams d’altres indrets de l’estat o d’altres països. La fotografia va ser presa a la finalització d’una de les pregàries, però això es pot observar com els homes es col·loquen les sabates per sortir (a dins s’ha d’anar descalç). Tot i que vaig informar que no sortiria cap cara ni cap persona definida, vaig ser interpel·lat per l’imam que em volia fer fora d’allà. Vaig haver de reflexionar amb ell sobre què suposa la via pública i els límits dels drets d’imatge. Com a curiositat, el president de l’associació de veïns (Salvador Jaraba), que m’acompanyava en el moment de la fotografia, va haver de mediar la situació i fer entendre que el marc legal és per a tots, independentment de la nostra religió o creença.


Anàlisi antropològica

Hi ha diferents tècniques per a la regulació dels conflictes ètnics. Al mòdul 4 del manual de Josep R. Llobera, “Les polítiques d’identitat cultural”, vam estudiar que el melting pot era un dels mètodes per eliminar aquestes diferències era la integració (o assimilació) de certes cultures a la nostra. Això no implica en cap cas una transició cultural de cap de les dues parts, sinó un marc comú en el que s’estableixen unes bases de respecte pels costums, religions i resta de cultura que tornaria més cohabitable l’espai físic que es compartís, fent prevaldre normes de convivència comunes pel que fa a certs aspectes: salubritat, escolaritat dels nens o resta de l’ordenament jurídic.

Quan vaig llegir aquest apartat de Llobera, em va venir al cap precisament el meu barri, el barri del Raval, de Santa Coloma de Gramenet. Aquest barri ha estat des de fa molts anys i per a moltes generacions la porta d’entrada a la gran metròpoli barcelonina i, a més, se l’ha sumat que la renta per càpita ha estat en algunes ocasions de les més baixes de l’estat espanyol o uns índex d’atur també força elevats, lligats a treballs precaris (dades idescat.cat 2018: https://www.idescat.cat/emex/? id=082457)

Aquestes són les dades que podrien justificar un augment de la solidaritat dels veïns i que fos aquesta la que derives en la
empatia necessària que es necessita per a generar pont d’enteniment cap a les altres cultures. El cas és que, com s’ha mostrat en el decurs del treball de camp que s’ha fet amb les fotografies, el barri del Raval simbolitza plenament el que s’ha anat anomenant el gresol de cultures. Aquesta fórmula d’integració que Llobera proposa en el mòdul com alternativa al desplaçament forçat, a la partició i a altres fórmules menys civilitzades hem pogut veure que realment no ha estat tan fàcil de dur a terme en altres indrets del món. Hem observat cassos extrems com el d’Israel i Palestina, o casos que la situació a finalitzat amb una segregació, amb una secessió o inclús amb apartheid dintre de la mateixa nació.


És per aquest motiu que observo que la fórmula emprada al barri, no tant per les polítiques dels governs que hi ha, sinó per les accions dels veïns a través de les entitats en les que s’integren, és més encertada, arribant, potser, a poder ser fins i tot exemplificadora del que hauria de ser la integració cultural.

Tot i així, l’etnocentrisme encara està pressent en el dia a dia del barri (i arreu). Encara se sent a alguns veïns dir que els agradaria que això o allò fos “normal”. A hores d’ara sabem que aquest normal porta intrínseques unes valoracions i uns prejudicis cap a algunes cultures que a ells no les semblen. Aquestes accions que alguns veïns troben “fora” del que és normal, moltes vegades tenen a veure amb la pràctica de certes activitats que estan més vinculades al jovent, per exemple, que no pas al xoc xenòfob real que pot ocasionar. Posem com exemple el soroll que fan els adolescents que escolten música àrab al parc, contra les queixes dels veïns que hi viuen a peu de carrer. Òbviament, aquí, la queixa, encara que el veí o veïna apel·li en una exaltació a la ètnia i nombri d’alguna manera desafortunada els nois que estan comportant-se incívicament, no té res a veure amb el xoc de cultures. La veritable situació és que amb els joves del barri, ara, a més de tenir un abisme generacional s’hi suma l’esquerda cultural, el que fa més necessari encara la culturització del veïns (a més de la civilització o podríem dir socialització dels joves).

També hem flanquejat molt de passada un conflicte que va esdevenir en les últimes setmanes. En un desafortunat episodi per a tots i especialment per les víctimes, uns nois que vivien a una casa ocupada del barri del Raval van cometre una atrocitat que ja hem explicat abans i que no tornarem a dir (enllaço notícia a la webgrafia). En aquest sentit, quan van començar els primers brots xenòfobs precisament de persones que no tenen molt vincles amb el barri, van ser els mateixos veïns els que van sortir en defensa dels seus joves, realitzant una concentració contra les violències masclistes i, a la vegada, per la descriminalització del jovent del barri. A aquesta concentració, tres dies després de la concentració xenòfoba promocionada per un partit populista d’extrema dreta, es van sumar totes les entitats sense excepció, i d’altres associacions de veïns de tota la ciutat. Aquest era el text que corria per les xarxes el dia després de l’incident (pàgina Facebook de FAVGRAM):


Davant els fets produïts la matinada del passat diumenge a l’estació de metro de Can Peixauet volem expressar el nostre rebuig a totes les manifestacions de les violències masclistes i la nostra solidaritat i suport amb les víctimes de la mateixa.
Tanmateix condemnem els brots xenòfobs i racistes, que arrel dels fets, alguns grups de manera intencionada estan expressant a les xarxes socials contra els i les joves d’origen migrant dels nostres barris, un discurs incendiari i que posa en greu perill la convivència i la pròpia seguretat dels nostres nens i les nostres nenes.
Per aquest motiu us convoquem demà dimarts dia 13 a les 12:00 hores a la Plaça de la Vila, porta de l’Ajuntament, a una concentració que sota el lema “Santa Coloma Rebutja les Violències Masclistes” volem expressar el nostre rebuig a la violència, fer una crida a la convivència i denunciar el racisme i l’estigmatizació del jovent.
Animem a totes les entitats socials i polítiques a donar suport a aquesta convocatòria Favgram.

Coordinadora de dones de Santa Coloma.

Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet


 I aquesta la notícia de la que es fa ressò un mitjà de comunicació de la ciutat a través del portal “Pasión por SantaKo” (enllaç a la webgrafia).
 

Així doncs, aquest anàlisi conclou resumint que dins el barri del Raval s’està duent a terme un melting pot que no només es limita a integració de les diferents ètnies del lloc, sinó que a més disposa d’un mecanisme d’autodefensa basat en la veritable creença dels veïns i veïnes que no dubten en sortir en defensa dels seus veïns i del jovent quan es troba una situació d’injusta afectació per qualsevol brot de xenofòbia.
No sempre observem aquest tipus de reaccions. No fa tants anys a Terrassa (1999), també Barcelona, el cas va ser molt diferent. Regint-nos per les corrents migratòries podríem haver fet un paral·lelisme exacte del teixit social, i un incident va desencadenar un esdeveniment totalment anvers: lluites campals durant més d’una setmana al barri de Ca N’Anglada que va esdevenir. I això que Terrassa va rebre una de les més importants i pioneres onades migratòries del Marroc cap a Catalunya, a principis dels anys setanta (font Museu d’Història de Catalunya), tot i que hem de reconèixer que en els quasi vint anys que han passat de l’incident, la percepció dels immigrants en general, al país, ha canviat.
 



Conclusions

Quan Hernan Cortés va arribar a Amèrica al Segle XV, es va veure superat pels asteques que imperaven a diversos indrets del continent. No va poder conquerir-los amb els seus avenços tecnològics ni amb les seves innovadores estratègies. Els asteques tenien un sistema social, tributari, cultural i religiós que havia estat assolit per la resta de poblats i tribus del voltant (P. Bohannan – Para raros nosotros, Capítol 14). El que va fer llavors Cortés va ser aliar-se amb aquestes altres tribus que estaven sota el domini asteca per plantar cara per dominar-los.
Avui sabem que cap cultura és millor ni pitjor. Sabem que, com diu aquell veí que viu a peu de carrer, no existeix la música “normal” ni l’idioma “normal” ni la roba “normal”. La gent està destinada a conviure i hem comprovat històricament que hem de fer-ho de la manera menys conflictiva possible. A través d’aquest viatge pel meu propi barri, he descobert que són els mateixos veïns els que, potser sense tenir els coneixements teòrics ni la mirada antropològica que ens fa falta per desenvolupar certes tècniques o assolir certes fites, posen en marxa projectes per tal que els seus nous veïns formin part de la societat colomenca o ravalera.
Abans, a una reflexió, he apel·lat a que potser que això esdevingui com a conseqüència que aquest teixit amb aquesta sobredosi integradora ha patit a les se-
 
 -ves pròpies carns el que significa ser un nouvingut. En aquest sentit, estic segur que molts dels homes i dones que treballen a diari (i molts des del voluntariat) perquè aquest engranatge sigui possible, tenen aquests episodis molt present a les seves vides.
No sabem, però, si els mecanismes que estan posant en pràctica els veïns són els adients. Potser en aquest punt hauríem de reflexionar si els governs (local, autonòmic i estatal) o fins i tot les polítiques migratòries de nivell europeu estan entenent el que passa a certes parts de la població i estan atenent correctament aquestes situacions i no deixant-les autorregular-se a través del propi teixit social i dins el marc de la bona voluntat que s’ha demostrat que sí hi ha al barri del Raval de Santa Coloma.
Al capítol 12 del mateix llibre de Paul Bohannan, “Para raros nosotros”, hem pogut veure com una malaltia social com son les sectes esdevenen quan un col·lectiu cultural intenta donar resposta a certs dubtes existencials des de la religió i es troba realment en un oceà cultural advers (o estrany). Fent un paral·lelisme amb la situació colomenca i amb alguns problemes actuals d’occident, com ho és el terrorisme islàmic, hem de saber observar si certament estem actuant degudament amb les minories religioses que poden mutar si es troben en situacions d’exclusió cultural.

Sense ànims de preocupar al lector, direm que és molt més fàcil que cali un discurs radical religiós de qualsevol índole en un individu per formar que estigui culturalment aïllat (pensem en el jove de la música al parc), que no pas en un individu amb les mateixes característiques i que tingui una agenda, com a mínim al seu abast, que el proposi un contacte amb la resta de la societat amb la que haurà de conviure.
Aquestes reflexions capitulen amb una darrera que m’agradaria fer des de la vessant personal. Santa Coloma ha estat una ciutat d’acollida des de fa molts anys. Hem assolit la nostra part del tracte pel que fa la gran metròpoli. Potser és hora que traguem els ulls dels grans carrers il·luminats i de les avingudes i els comencem a posar en aquells llocs on la convivència és cada dia més semblant al gresol que ens descriu Llobera perquè en definitiva, en paraules de Cortázar, podem dir que en un futur no gaire llunyà, “el món serà colomenc, ravaler, si voleu, o no serà”.


Carlos Ladera

Webgrafia i Bibliografia

-  BOHANNAN, P. (2010): Para raros, nosotros. Madrid: Akal
-  LLOBERA, Josep R.: Les polítiques d’identitat cultural: nacionalisme, etnicitat, raça i multiculturalisme. UOC
-  Pàgina oficial de la serra d’en Mena: http://serramena.com/coneix-santa-coloma-de-gramenet/
-  Projecte d’intervenció integral dels barris de Santa Coloma: https://www.gramenet.cat/fileadmin/Files/Ciutat/Llei_de_Barris/imatges/pdf/docs/ Projecte_Llei_de_Barris_de_Santa_Coloma_de_Gramenet.pdf
-  Enciclopèdia catalana: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0058944.xml
-  Dades Idescat 2018: https://www.idescat.cat/emex/?id=082457
-  Notícia agressió sexual Raval – Santa Coloma de Gramenet: https://www.lavanguardia.com/sucesos/20181111/452853998558/agresion-sexual-multiple-joven-santa-coloma-de- gramenet.html
-  Notícia de Terrassa 1999: https://elpais.com/diario/1999/07/15/espana/931989621_850215.html
-  Informació Terrassa: Museu d’història de Catalunya:
www.mhcat.cat/content/download/22051/178427/file/llibret_Marroc.pdf
Especial agraïment a Salvador Jaraba, president de la AAVV Raval, i a Esteve Serrano, primer tinent d’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet.

dijous, 7 de març del 2019

El perro de los Vázquezville

Avui han passat moltes coses al món. Tantes com moments i persones hi ha. El feix de moments que jo he acumulat en vint-i-quatre hores es resumeix en unes quantes vivències més que m’endurè a la motxilla dels sentiments, a les pàgines de les meves ficcions o a la tomba. El secret de sumari em limita, la posició em limita, el vidre a través del qual em veu la gent, em veus tu, em limita, i fins i tot em pregunto què és el que faig escrivint altre cop sobre la meva vida, però es que un escriptor sempre i mai ha d’escriure-hi. 


Allà, a l’estratosfera de la societat, es jutgen persones perquè els polítics no han estat suficientment honestos per entendre’s entre si.  Se m’ennuega la paraula: polític, polític, “pulític...”. Per poc honestos i perquè no son capaços de matar els adversaris. Si no, flipariem. 


<<Cenyeix-te a la ficció, Carlos. No caiguis altra cop en el parany>>.


Al comptador, avui, consta una altra Organització Criminal desarticulada per policies sense cara i sense ulls. Policies amb una veu robòtica que arriba a través de les ràdios i dels missatges de Whatsapp que ara es fan servir més que les ràdios. Els dolents, a l’infern, i al voral del camí que hi  queden les restes humanes, les ossamentes corvades de la pòlio, els nusos amb greix als cabells que hi manquen: i sense dents i sense llum als ulls. Queden aquells que son queviures per les maquinàries econòmiques que sustenten el crim organitzat. Si li sembla despiadada i impersonal l’adminsitarció, senyora Carme, no vulgui veure mai com comercien els dolents de debò amb l’envà nasal del seu marit, les venes del seu germà o la vagina de la seva filla. 


Allà ha quedat quan ens enduiem els seus amos, com si es tractés d’un gos. Un gos sense dents, prim, amb la pell grisa i, ja ho he dit, sense llum als ulls. Un gos enganxat a la heroïna que li proporcionen els trenta-cinc euros al dia que li donen per ocupar-se de tot plegat, seguretat inclosa. Ven d’ell mateix el que no ha tingut mai, potser, “seguretat”. Avuí, en el meu món, han estat trenta-cinc euros al dia i una rulot aparcada a la parcela d’una casa il·luminada només per fora, demà, davant els teus ulls, potser siguin vint per una mamada, cinc-cents per un permís de residència o mil euros per una pallissa. 


El resum del dia, però, és que l’estratosfera només ens fa de mirall a tots nosaltres. I que si es tracta de parlar en termes científics, l’infern no està a cap altre lloc que al nucli. 


Mira’t. 





dimarts, 19 de febrer del 2019

There's a shadow hanging over me

Si me dieran una peseta por cada vez que he escuchado una canción de los Beatles, tendría seguramente para un polín de los gordos, alguna nube de a duro y poco más. Pero un día vas de camino a casa y el hijo de la gran puta del pincha de una radio de barrio sabe que tienes jodido el MP3 del coche y te habla a ti, oh, sí, ey... sé que estás ahí... (sabe que estás ahí), y resulta que tiene a bien ponerte, quizá porque se lo haya prometido al último ligue que conoció el domingo en una de esas discotecas para sesentones (los sesenta son los nuevos cincuenta) esa de “Yesterday”, la famosa. Yo no entiendo el inglés. Yo soy inglés nivel medio, como todos los españoles. Yo leo el inglés y me entero de la mitad, lo escucho y no soy capaz de decir ni de qué iba la película. “Ve series en inglés, así aprendes”, ¿y yo para qué quiero aprender inglés, si no me gustan los Beatles? “Pues para viajar”. Pues cuando viajo no quiero que me molesten; ni en inglés ni en ningún idioma.  


Yesterday... 

all my troubles seemed so far away...


Algo sobre ayer y sobre unos problemas que estaban “far away”, eso es lejos, lo aprendí en la primera de Shrek. Pero la puta música del sesentón discotequero “oh, ey, amigo, sé que estás ahí...” me golpea la amígdala. Una y otra vez, con palabras que cazo al vuelo y la melodía se encarga de dotarlas de todo el sentido del mundo. Son las cuatro de la tarde, esa hora en la que si fuese domingo el mundo (el mío) estaría entrando en ese estado de ensueño que poco a poco desemboca en la rutilante tarde amarilla del domingo. Recuerdo cuando proyecté mi vida y me escapé de José María García porque odio el fútbol, señores: odio el fútbol. ¿Cuántas veces más habré huido? Mil. Primero de José María García, luego de otros compromisos de la semana. ¿”I bilieve un Yesterday?”, ¿cómo va a ser eso?, ¿qué coño...? Creo en el ayer. No se puede creer en el ayer porque el ayer no es un credo ni una homilía ni una letanía. El ayer no está en la Biblia ni en el Corán. “Pienso en el ayer”, será. Dudo de mis conocimientos. Dudo de mi inglés. Dudo de lo que hace dos segundos, antes de escuchar al maldito Lenon, creía que sabía. ¿O McCartney? Ya no sé ni quién cantaba en los Beatles, ¿veis? Todo mi mundo se ha venido abajo. 


“Oh..., ey... amigo... si te ha gustado Yesterday, ésta es tu emisora. Hemos venido a joderte la tarde...” 







diumenge, 10 de febrer del 2019

El corazón relator


Guiñar un ojo a alguien no es malo. Es un acto socialmente aceptado. Un gesto que hacen los tíos a los sobrinos cuando les dan un regalo de reyes aun cuando conocen la verdad del asunto, lo hacen las abuelas cuando nos traen dulces de la cocina a escondidas… Guiñar. Cluc. Y a otra cosa. ¿Pero qué pasa si le compro a un niño un muñeco que guiña un ojo?, ¿y si se lo compro a una niña?, ¿y si es una muñeca?, ¿y si le compro a un niño una muñeca que guiña el ojo? Aquella imagen que les ha venido a la cabeza cuando les he mencionado a un tío (su tío) o a una abuela (su abuela) inmediatamente se ha convertido en una cascada de ideas peyorativas sobre la infancia, el machismo, la identidad de género… incluso puede que la prostitución, lo valores… ¿me equivoco? 


El mundo ahora está un poco así. Cuando hablo del mundo hablo de la política en nuestro país, claro. El mundo está un poco así porque todos tenemos una opinión de todo al respecto. Ya nadie respeta ninguna figura de autoridad, y cuando digo de autoridad no quiero decir autoritaria, en casi ningún ámbito: ni jueces, ni fiscales, ni policías (esos los que menos), ni profesores, ni políticos… quizá se salva alguna autoridad médica u poco más. El caso es que aquí todos nos hemos convertido un poco en “todólogos” y corremos a opinar de cualquier cosa antes de tiempo. Esto, que no es nuevo, ya lo decía Auguste Comte, un filósofo o sociólogo o como lo quieran ustedes llamar, de hace un cholón de años, del estado metafísico de la sociedad (entre el estado teológico del pasado y el positivo o científico del futuro). No voy a agobiarles con datos de biblioteca, pero es cierto que Comte advirtió que en cuanto empezáramos a buscar respuestas más allá de la teología, una de las características de la sociedad sería el exceso de opinión, y que la democratización de algunos campos podría llevarnos al exceso de opiniones y a lo absurdo de tener que escuchar a según quien. Nada textual, lo digo como suena, ya me conocen.

¿Qué quería decir Comte? Yo creo que se refería exactamente a algo parecido a lo que estamos viviendo ahora en España. Verán, algunos amigos míos, cuando conversamos, me acusan de ser un buenazo e intentar “excusar” algunas acciones de algunas personas que actúan objetivamente mal. El otro día tuve que molestarme en decir que, lejos de esto, lo que intento —a veces en voz alta— es razonar qué causas nos han puesto exactamente en el punto en el que estamos: ¿por qué una persona toma una opción equivocada?, ¿por qué un mismo padre educa a dos hijos a la vez y uno sale delincuente y otro trabajador…?, y en esa búsqueda a veces me hago preguntas que quizá puedan parecer preguntas que están enfocadas a exculpar la responsabilidad de alguien, pero les aseguro que no es así. Creo en las responsabilidades personales, es la única manera de vivir en sociedad. Lo dicho, ¿qué es lo que pasa en España? Pues en España pasa que todo el mundo quiere opinar, que nos hemos tomado esto de la política como si fueran equipos de fútbol y que a veces nos cuesta hacernos preguntas porque como ya están los políticos para decirnos lo que debemos opinar de una cosa o de otra, pues ya está, ¿verdad?

Miren, no. Es evidente que los políticos, en el fondo, son políticos. No son malos, ni mala gente… yo vivo convencido de que el político que más en la antípodas esté de mi opinión actúa pensando que está haciendo lo mejor para la sociedad (y para él). Estoy seguro de eso. A veces con Abascal me cuesta, ¿eh?, no crean, pero estoy seguro de que es así. Entonces, ¿qué pasa con las negociaciones entre el Govern de la Generalitat y el Gobierno de España? Pues pasa lo que se espera que pase. Que son políticos y que son partidistas y que creen que están haciendo lo mejor para sus ciudadanos, ¡pero! (este pero es importante), afianzando la marca de su partido en un tema concreto para no perder votos (para poder seguir haciendo sus políticas y que vivamos mejor). Así funcionan sus cabezas. No hay más. “Para mantenerme aquí, puedo llegar hasta allí en mis concesiones porque si no los que me han puesto aquí me sacarán de aquí y no podré hacer eso tan importante que quiero hacer para mejorar aquello que quiero mejorar”, fácil, ¿no? Dicho esto, ¿alguien pensaba que las negociaciones por la ley de presupuestos y los presos políticos fuera a salir adelante? ¡Para qué marean la perdiz! Claro que no iba a ir a ningún lado. Los dos gobiernos están flanqueados por ambos bandos en ambas direcciones, están a la acecho de cualquier gesto “real” que puedan hacer para desencajar la situación y tirárseles al cuello.

He leído por ahí unas declaraciones de un político de primer nivel que decían que Pedro Sánchez es “un traidor”, que “debe ir a la cárcel” por aceptar una figura intermediaria en una negociación encallada que no tiene otra salida. ¡Un traidor”, ¡a la cárcel!, por proponer un diálogo… un diálogo que es la única forma no violenta de no llevarnos a una guerra civil. Estoy escribiendo con todos los sentidos en lo que estoy diciendo: “un diálogo que nos salve de otra guerra civil”. ¿Qué pretenden los partidos que se manifiestan contra Sánchez por aceptar algún acercamiento con el gobierno catalán? ¡Qué piden! ¿Qué están pidiendo? ¿Qué NOS están pidiendo que hagamos con dos millones y medio de personas que van a seguir votando en la misma dirección y en el mismo sentido que lo están haciendo porque creen que es exactamente igual de bueno que lo que piensan los otros que es? ¿más cárcel, más exilio…?, ¿más fuerza institucional o física? ¿Y lo otros?, ¿qué esperan..? Por mucha razón democrática que tengan, un estado (más el estado español) va a poner en marcha toda la maquinaria para no partirse. Sin más: TO-DA. ¿Creen que de esa negociación van a conseguir un referéndum?, voy más allá, ¿los que los ponemos ahí vamos a creer que lo que van a sacar de ahí va a ser un referéndum que acabe de una vez por todas con esta encrucijada? No. Yo tengo la inteligencia justa para pasar el día, estoy más o menos al día en actualidad política y les digo que ahí no va a ceder nadie ni lo uno ni lo otro.

¿Y entonces?, ¿quién no saca de aquí? Pues de aquí sólo nos puede sacar una opción política de izquierdas moderada. Una izquierda de consenso que no dé lo que quieren unos y saque rédito del “a por ellos”. Una izquierda que no cero que lleve las siglas del PSOE ni vaya montada en el dragón alado alado de PODEMOS, peo una opción de izquierda moderada.

Me pasa también que advierto que las oligarquías catalanas se han quedado sin representación en los parlamentos. Los que sí, sin duda, anteponen sus ganancias a toda esa mierda de la patria y “la terra” no están ni en el Parlament ni en el Congreso de los Diputados. Y tienen que estar porque nos guste o no —recuerden que no excuso, sólo digo lo que veo e intento explicármelo— vivimos en un sistema capitalista en el que el dinero sirve y servirá para moderar el temperamento de las política territoriales, etnicistas, nacionalistas y de fundamentalismos. Si no están, se les espera, más pronto que tarde.

Llevo ya demasiadas palabras y nadie va a acabar por leer a entrada, por eso me gustaría cerrar este post político con preguntas, que es como se deberían cerrar las reflexiones (las buenas) y no con aseveraciones, consignas y distorsiones que nos llevan por derroteros a unos y a otros. ¿Qué pide Ciudadanos cuando dice que Sánchez no debe ceder a la figura del “relator”?, ¿qué quieren hacer con los catalanes que votan y seguirán votando en ese sentido? Porque si creen que su problema es Quim Torra, se equivocan. Si se exilia o si acaba preso, mañana habrá otro, más radical que él, en su lugar. Recuerden: Mas, Puigdemont, Torra. ¿Qué dice VOX cuando dice que hay que meter al presidente del gobierno en la cárcel?, ¿qué nos están queriendo decir?, ¿qué España debe ser salvada?, ¿por quiénes?, ¿por dioses…? No, ya no vivimos en el estado teológico. Seguramente se refieran a que a España la salva el ejercito. Eso ya tiene un nombre. ¿Qué quiere Pablo Casado, que ve a su partido desmoronarse día a día…?, ¿de qué lado está?, ¿de cuántos lados está?

¿Qué espera el President Quim Torra?, ¿qué espera que pase frente a un Estado que no ha dudado en hacer lo que ya ha hecho y que nosotros —los que hemos vivido el cansinísimo procés— hemos visto hacer por culpa de nuestra adoctrinada conciencia? ¿Qué esperamos de los partidos que vendrán?, ¿qué le pedimos a las instituciones que nos representan y nos sirven a todos?, ¿qué tenemos que pedirles a nuestros políticos: que digan lo que nosotros diríamos en el parlamento o que dejen de lado sus intereses de partido y hagan de verdad políticas que mejoren la vida de las personas?, ¿cuál es el más indigno de todos los colores? 









dissabte, 2 de febrer del 2019

Corazón tan Franco

A alguien le hubiera ido muy bien que no quisiera saber, pero he sabido que España, antes de ser España; la España cosmopolita de los especiales de Totalán, de las manadas que corren delante de los toros y detrás de las mujeres y de los desahucios de las once en 4K, magdalena y iPhone X en mano, antes, fue un país pobre, necesitado y con hambre por las esquinas.

Quién iba a imaginárselo, ¿eh? Tan modernos que somos ahora. Y ojocuidao’, que ser moderno ahora no era como ser moderno antes. Antes, cuando mis padres tenían mi edad, ser moderno era ser de izquierdas. Mínimo del PSOE. Hay (o había) gente en mi barrio que manejaba discursos altamente contradictorios: se quejaban —yo les oía tomando una Fanta los domingos en el bar— de esto y de aquello…, pero al final… te votaban a Felipe, que no llevaba muy bien unas cosas, pero sí llevaba bien otras. ¿Ven qué bien he salido del paso? Luego Felipe, que decía mi abuela que era “el de los pobres”, te pactaba con Anguita, buscaba puntos de encuentros por dios y por la patria con Alianza Popular, los vascos… los catalanes… azúcar o sacarina en el café y ya estaba todo el pescao’ vendido. Todos contentos. Así, amigos; esto, señores, era más o menos la política postransición que yo veía entre Bola de Drac y la Bola de Cristal las tardes que me sentaba en la mesa camilla a merendar mientras mi madre cosía en el cuarto de al lado. Todo sumergido. Deténganme ya, estoy confesando.

¿Y antes? Pues antes tuvieron que llegar aquí mis abuelos. Soy un pesado con la historia de mi familia. ¡Pues como todas! Es verdad… pero ¿y si no hubieran venido a parar a Barcelona? Pues si no hubieran venido a Barcelona, seguramente, por generación, les hubiera tocado irse a Alemania. Allí, a robarle todo a los alemanes, como hicieron en los sesenta dos millones de españoles. DOS MILLONES DE ESPAÑOLES.

2 de febrero de 1963

Días antes, Ángela se había imaginado todo aquel escenario diferente. No muy diferente, porque ya había estado alguna vez en la estación, pero imaginaba, eso sí, menos gente, menos ajetreo, menos bullicio… Imaginó, sin ir más lejos, tener tiempo de despedirse de su padre y de su sobrino Zacarías. Pensó incluso unas escuetas  palabras que decirles a los suyos desde lo alto del vagón: “Me voy para traer la fortuna a esta familia, como haríais cualquiera de vosotros si estuvierais en mi lugar”, algo así. Y su hermana, al lado de su marido y del pequeño Zacarías, se acariciaría la barriga y se secaría una lágrima. Su padre la besaría con las manos vacías de enseres y el alma llena de pena. Le hablaría de su madre porque él siempre le hablaba de su madre para mantener vivo el recuerdo. Es lo que le dijo el cura que tenía que hacer hasta encontrar alguna mujer casadera, si es que la hubiera en el pueblo para un hombre de campo como él. Y partir lentamente mientras rememoraba un poco los veinte años de vida que dejaba atrás en Villaloquesea de Nosédónde. Pero qué va. La riada de gente en los andenes hizo que la policía no dejara entrar a la estación más que a los que partían. Un billete caducado que le prestó un paisano en el quiosco de la puerta es lo que le sirvió a su padre para entrar a ayudarla con la maleta. La gente dormida en el andén. Vidas aún menos agraciadas que aguardaban hacía días a que el borreguero les sacase de España en busca de un futuro mejor. En la maleta: las mejores ropas para presentarse donde fuera, recatada y obediente. En el bolsillo una dirección de un barrio de Núremberg que no sabía ni pronunciar.
Resultado de imagen de emigrantes españoles años 60
Emigración años 60, España. Imagen extraída del diario El Mundo



En el tren todos llevaban las mejores ropas. Chaquetas de algodón, pantalones de pinza, camisas que al tercer día dejaban de ser limpias. Allí, entre las maderas de los asientos y de los respaldos, grabadas entre un “José y Cándida” y “Marcelo quiere a Loli”, encontró un mensaje que le hizo caer de bruces: “Viva España”, a navaja, y la nostalgia le mordió el costado, así, sin piedad, antes siquiera de llegar a los Pirineos. El Francia hubo cambio de tren porque Franco hizo construir la mayoría de las vías del país más estrechas que las del resto de Europa. Por si nos invadían. No fueran a robarnos los franceses. Vías estrechas. Mentes pensantes.

Se cruzó la chaqueta, se encajó el gorro para resguardarse del frío y puso el primer pie en Núremberg. Nunca recordó si fue el derecho o el izquierdo. De hecho a día de hoy duda si aquella imagen la ha recordado realmente o la ha creado ella de tanto tenerla que explicar al mundo cuando aún interesaba su historia. La chaqueta era verde, eso sí. Llegó al barrio. Ya sabía que las historias que venían explicando los paisanos las pocas veces que venían de visita no podían ser todas ciertas. Eso de que en Alemania repartieran felicidad a espuertas, la bonanza, el idioma… ¿el idioma? Por primera vez cayó en la cuenta de que no entendía nada de lo que pasaba a su alrededor. El mundo se había convertido en algo indescifrable. Fue la primera vez que se sintió perdida. Caminó hasta la estación de autobús. Por suerte los números seguían siendo en cristiano, y se subió a uno, al que ponía en la seña que llevaba en el bolsillo.
Resultado de imagen de nuremberg estacion de tren blanco y negro
Fotografía de TRAVL MAGAZINE
Encontró el módulo, en el parque. Aquellas chozas las habían construido los alemanes para que los españoles vivieran. Antes eran establos y vertederos. No pagaban alquiler, acaso un diezmo del sueldo o algo en concepto que les descontaban de unas cosas que los españoles de allí llamaban nóminas. Estaban bien vigilados por los capataces. Mujeres y hombres separados. Sin prohibiciones de compartir espacios, pero con todas las trabas. “Mañana vamos una hora antes a la fábrica y te presento al encargado”. Esos eran la mayoría de contratos que llevaban los de su pueblo.

Fábrica, módulo. Módulo, fábrica. Fábrica, módulo. Paquete: chorizo, perrunilla, torrezno. Chinchón, guitarra, nochebuena, postales. Cinco, seis, siete, diez años. Ningún mes de ningún año faltó el sobre en su casa. “Hija, sobre todo no pases necesidades”. Y entonces fue cuando entendió por qué mentían sus paisanos en las postales, en las conferencias y en las pocas visitas que advertía al pueblo. Un coche, una ropa de marca, un nuevo televisor para ocultar las miserias de quienes no eran más que animales de carga. “Las colonias de españoles”. Franco conocía, Franco sabía de las miserias, Franco advertía, de alguna manera, que el final de los años sesenta no era solamente el final de una década.
  
El rumor corría por las calles. La nueva Europa se presentaba unida, fuerte y democrática. Algunos españoles en Alemania tuvieron acceso a libros, a información, a cuartillas que escapaban de multicopistas clandestinas en alguna imprenta española y que de alguna manera llegaban también a Alemania. Los españoles allí empezaron a querer lo mismo que los españoles aquí. La caída del régimen se advertía. Manifestaciones de españoles en Alemania, cruzando Núremberg, pidiendo un cambio. No fueron una ni dos ni tres, fueron muchas las veces que se cortaron calles, que se acampó en el consulado español. ¿La respuesta de Franco? Las “Casas de España”: lugares a los que Franco enviaba cantaores flamencos, cuadros de sevillanas y disponía mesas para que los compatriotas, que tan necesarios eran allí, se siguieran sintiendo españoles y sobre todo se apartaran de aquel monstruo que empezaba a sorberles el seso: la política. La política, claro, en España nada más que era una, la suya. Allí acudía Ángela a veces, para tener contacto con los suyos. La verdad es que en la “Casa de España” se sentía uno como en la suya. Un espejismo que duraba lo mismo que una copa de chinchón, una mano de cartas o una partida de dominó. Esta tarde doble sesión de Marisol: “Tómbola” y “Un rayo de luz”. Pero en la puerta sonaban los Beatles, y no sabía una ya ni adónde mirar ni qué sentirse.


Resultado de imagen de manifestacion de españoles en alemania
Imagen de archivo de la Universidad Complutense de Madrid

Algunos españoles en Alemania llegaron a situarse. Llegaron, a ojos del mundo, a vivir dignamente. Pero entonces, a principios de los setenta, estalló la crisis del petróleo. Una crisis europea, mundial, devastadora y de todo. Y los alemanes ya no miraban tan bien a los españoles. Que habían ido allí a robarles el trabajo, decían. El trabajo. Podían quedárselo todo para ellos, pensaba Ángela, que ya empezaba a entender los carteles que se veían en las fachadas de algunas fábricas: “die Deutschen zuerst”, “los alemanes primero”. Como si a ella se le hubiera pasado por la cabeza estar en algún momento por delante de algún alemán. Entonces muchos españoles en Alemania se quedaron sin trabajo, algunos volvieron, otros se empezaron a organizar. No estaban dispuestos a volver al pueblo a reconocer su derrota. Otros, simplemente, tenían allí el único horizonte fijado de su vida. Aquel postulado de autarquía consiguió un aumento muy destacable en las urnas y Alemania empezó a cambiar de color político.

Ángela fue de las que volvieron. Otro tren más moderno se detenía en una estación más vieja una tarde de primavera de 1974. Allí la esperaban su hermana, su cuñado, Zacarías y Rocío, a la que no había conocido aún y tenía ya once años. Padre y madre volvían a estar juntos, en el cielo, desde las nevadas del 68. Once años había pasado fuera de su casa, pero no habrían sido en balde; sus sobrinos habían podido estudiar, la casa que tanto costó pagar era ahora para toda la familia y para siempre y, además, su hermana le había juntado para un piso nuevo de los que había mandado hacer el alcalde en el centro del pueblo para los emigrantes que volvían a Villaloquesea de Nosédónde. En su memoria quedarían un montón de historias por las que hubiera que pasar para salvar a los suyos del hambre. También amigos. Algunos que con los años caerían en el olvido y otros a los que nunca les faltó una postal de navidad, una llamada y cuando llegó el nuevo mundo una solicitud de amistad en Facebook de una Ángela ya mayor, que intentaba conservar el mismo peinado que cuando se fue a Alemania con veinte años recién cumplidos. Tocada de canas, de gafas, de arrugas...

La familia no se olvida de que tía Ángela fue la salvadora de todos, y aunque nunca se casó ni tuvo hijos, su sobrino Zacarías la cuidó siempre como a una madre, máxime cuando él perdió la suya, y por eso van a visitarla siempre que pueden a la residencia.

Hoy es sábado y el mayor de su Zacarías ha ido a visitarla. Es el más guapo de los tres, es abogado. Fue a la universidad en Madrid porque su padre le pudo pagar la carrera guardando de aquí y de allí, y porque el gobierno de la Junta además les dio unas becas que tenían para la gente del campo. Cansada de escuchar la televisión, le ha dicho al niño que por favor la apagase, que estaba harta de escuchar tantas malas noticias: “Guapo, corazón, mi vida”, “claro, tía”. Justo cuando se ha inclinado, ha aparecido la imagen de un hombre con barba y cara de enfadado ante un fondo verde y, en vez de apretar el botón de desconexión, el niño ha subido el volumen. El señor ha dicho que “España es primero para los españoles” y a Ángela no se le hubiese puesto el pelo de punta si no hubiese escuchado a su sobrino decir: “Pues claro que sí, cojones”.









No sóc català, sóc normal

Abstract El text exposa la idea que el català està en risc, partint de l’ideal en clau sociològica del que es percep c...