El perro de los Vázquezville

Avui han passat moltes coses al món. Tantes com moments i persones hi ha. El feix de moments que jo he acumulat en vint-i-quatre hores es resumeix en unes quantes vivències més que m’endurè a la motxilla dels sentiments, a les pàgines de les meves ficcions o a la tomba. El secret de sumari em limita, la posició em limita, el vidre a través del qual em veu la gent, em veus tu, em limita, i fins i tot em pregunto què és el que faig escrivint altre cop sobre la meva vida, però es que un escriptor sempre i mai ha d’escriure-hi. 

Allà, a l’estratosfera de la societat, es jutgen persones perquè els polítics no han estat suficientment honestos per entendre’s entre si.  Se m’ennuega la paraula: polític, polític, “pulític...”. Per poc honestos i perquè no son capaços de matar els adversaris. Si no, flipariem. 

<<Cenyeix-te a la ficció, Carlos. No caiguis altra cop en el parany>>.

Al comptador, avui, consta una altra Organització Criminal desarticulada per policies sense cara i sense ulls. Policies amb una veu robòtica que arriba a través de les ràdios i dels missatges de Whatsapp que ara es fan servir més que les ràdios. Els dolents, a l’infern, i al voral del camí que hi  queden les restes humanes, les ossamentes corvades de la pòlio, els nusos amb greix als cabells que hi manquen: i sense dents i sense llum als ulls. Queden aquells que son queviures per les maquinàries econòmiques que sustenten el crim organitzat. Si li sembla despiadada i impersonal l’adminsitarció, senyora Carme, no vulgui veure mai com comercien els dolents de debò amb l’envà nasal del seu marit, les venes del seu germà o la vagina de la seva filla. 

Allà ha quedat quan ens enduiem els seus amos, com si es tractés d’un gos. Un gos sense dents, prim, amb la pell grisa i, ja ho he dit, sense llum als ulls. Un gos enganxat a la heroïna que li proporcionen els trenta-cinc euros al dia que li donen per ocupar-se de tot plegat, seguretat inclosa. Ven d’ell mateix el que no ha tingut mai, potser, “seguretat”. Avuí, en el meu món, han estat trenta-cinc euros al dia i una rulot aparcada a la parcela d’una casa il·luminada només per fora, demà, davant els teus ulls, potser siguin vint per una mamada, cinc-cents per un permís de residència o mil euros per una pallissa. 

El resum del dia, però, és que l’estratosfera només ens fa de mirall a tots nosaltres. I que si es tracta de parlar en termes científics, l’infern no està a cap altre lloc que al nucli. 

Mira’t.