No sóc català, sóc normal

Abstract

El text exposa la idea que el català està en risc, partint de l’ideal en clau sociològica del que es percep com normal i la normalitat. Inicialment s’explica que una llengua és una eina per relacionar-se amb el món i no només per descriure’l. Posteriorment, es defensa el model de normalització lingüística vers altres models impositius. En el darrer punt i les conclusions s’objectiven les amenaces del català i, com a conseqüència de la dissertació “llengua” igual a transmissor de cultura, de la cultura catalana. S’acaba el treball senyalant el capitalisme i la globalització com a culpables d’aquests canvis forçats i reflexionant sobre possibles solucions individuals al respecte.

  

ÍNDEX:

1.- Dues llengües, dues memòries

2.- Una manera de veure el món

3.- L’ús correcte de la llengua

4.- Normalització lingüística

5.- Conclusions

            S’ha escrit i s’ha parlat molt del que significa tenir dues llengües com a pròpies. Amb una dissertació basada en la segona pregunta que planteja l’activitat, intentarem donar resposta a què hi ha de veritat i què és infundat (o no està demostrat) vers què vol dir ser bilingüe, què significa pensar en dos idiomes i, sobre tot, quina posició té el català amb respecte l’altra llengua amb la qual coexisteix majoritàriament al territori, l’espanyol.

1.- Dues llengües, dues memòries

            “Senyoreta, puc anar al lavabo?” Aquesta va ser la primera frase que em van ensenyar a dir aquell setembre de 1988, un dia abans de començar les classes a l’escola pilot d’immersió lingüística a tota Catalunya, a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet. Aquesta fórmula plena d’incorreccions —avui dia no es considera que una professora hagi de ser pas “senyoreta” i podríem considerar-lo una falta de respecte— va ser la que la meva mare andalusa i el meu pare extremeny van procurar que aprengués abans de començar el parvulari, ja que a la “nova escola” (per diferenciar-la de la guarderia) només es parlaria català, i a casa, com jo vaig aquella tarda[MC1] , presa del pànic, “no érem catalans, érem normals”.

            La realitat demogràfica del gruix de la meva generació al cinturó industrial de Barcelona, als vuitanta, era bastant homogènia: fills d’immigrants andalusos, extremenys, gallecs o d’altres parts de l’Estat espanyol. La meva ciutat, que llavors es reduïa a quatre carrers i el parc de sota de casa meva, era el reflex d’una societat immigrada que, salvant excepcions, parlava en castellà, comprava en castellà, portava el cotxe al taller en castellà i tot ho feia en castellà, menys saludar-se al carrer. El meu jo de sis anys identificava la normalitat amb allò que era comú. I és que, en el fons, aprenem així: fent comuns les coses, introduint-les al nostre dia a dia, adaptant-les a la nostra vida quotidiana (normal).

            Aquesta història, repetida infinites vegades, va ser la que va fer arribar el català a la vida dels catalans amb ascendència cultural espanyola. És per aquest motiu que, segons es pot extreure de l’article “Què en farem del català?” (Medina, J., 2018), els nens que com jo vam estudiar i vam viure el català primerament a l’àmbit escolar, identifiquem encara avui la llengua amb el nostre àmbit laboral i formal.

            Hi havia més elements que “normalitzaven” el català a les nostres vides. La cultura de consum, la televisió catalana, i en especial els programes infantils retransmesos en el marc del Club Súper 3, van ser els que van aconseguir que, fora de les fronteres de l’escola, els catalans com jo superéssim el “bon dia” i el “adéu”, per introduir al nostre vocabulari espanyol paraules que a nosaltres ens sonaven també “normals”: “dibuixos”, “quinzena”, “lluna” o remarcar que Bola de Drac (Toriyama, A. 1988 – 1989) començava puntualment a dos quarts i cinc minuts de sis.

            Altres institucions que podríem anar encabint en la socialització secundària ens van anar apropant al català de manera més habitual, sobreposant-se i superant l’àmbit de la nostra ciutat i el nostre entorn castellanoparlant. En el meu cas, a tall d’exemple, va ser la Universitat de Barcelona, on vaig estudiar Física, i després la meva feina com a Mosso d’Esquadra, en el marc de la Generalitat de Catalunya i en la que l’idioma vehicular és el català i, és cert, que una vegada estableixes una connexió social en un idioma, quan es trenca la barrera laboral i s’estableixen llaços més enllà (com és inevitable, després de tants anys) l’idioma és una de les coses que queda arrelada a aquesta relació. És a dir, de la mateixa manera que no em surt parlar amb la mare en català, tret de si estem en públic i la gent s’està expressant en català, tampoc no puc expressar-me en castellà quan després de molts anys em trobo amb algun company d’anys enrere.

           

2.- Una manera de veure el món

            Hem vist que l’ús concret d’una llengua infereix en la manera general de relacionar-nos amb el món que ens envolta (Edward Saphir, 193). El lingüista americà ens explicà a “Conceptual Categories in Primitive Lenguages” que el llenguatge no és només un inventari sistemàtic per referir-nos a tot allò que ens envolta, sinó que és també una organització creativa, independent i complerta. Això vol dir que un llenguatge no només ens serveix per explicar l‘entorn, sinó que constitueix una manera de relacionar-nos-hi. En aquest sentit, per exemple, és un condicionant que, a la nostra llengua, al “cor” també se li pugui dir en algun context “patata”. El fet que fem servir dues paraules tan diferents per referir-nos a un mateix òrgan del cos humà, ens obre tot un munt de simbolisme que està limitat per alguna cosa més que no és pas el significat. Així doncs, ningú no es plantejarà dir que va a fer una “truita de cors”, perquè no són elements bescanviables, i tampoc no direm que algú “t’ha robat la patata”, quan t’enamores. Aquesta analogia està clarament delimitada pel context i pel registre, i genera, alhora, una manera d’aproximar-se al món, al que és un cor i al que és una patata.

            Què deuen pensar els nens d’avui dia quan els ensenyem que després d’anar al lavabo cal “tirar de la cadena”? En els seus lavabos no hi ha cadenes, no poden “tirar” (segons ells han aprés el que vol dir aquest verb) de cap estri, però quan els diem i els ensenyem a fer-ho la primera vegada, associen l’acció de prémer aquell polsador mitjançant el qual cau aigua, amb la perífrasi “tirar de la cadena”. És exactament així com aprenem el llenguatge en la nostra socialització primària, i per aquest motiu que són molt destacables els beneficis d’aprendre una llengua en aquest moment de la nostra vida, quan som nens. La raó d’aquesta asseveració és precisament la que indiquem al paràgraf anterior. Òbviament, podem aprendre un idioma aprenent a conjugar els verbs i els pronoms febles (com a part destacablement complicada de la nostra llengua), però només s’aconsegueix ser bilingüe quan s’aconsegueix pensar en dues llengües (Such, Marina, 2015)

            Som realment bilingües els catalans? Podríem dir que sí. Tot i que totes dues llengües tenen arrels similars, el català i el castellà tenen prou diferències per dir que el nostre cervell ha de “canviar” quan hem d’explicar-nos, llegir o pensar en l’altre idioma. Així doncs, podem dir que gaudim de tots els avantatges que té avui dia un cervell bilingüe, entre els que podem destacar, per exemple, una més accelerada capacitat per a canviar de tasques, una selecció de recursos al nostre abast més ràpida o una capacitat de decisió més ràpida davant conflictes d’elecció, si fem cas a l’article citat anteriorment.

           

3.- L’ús correcte de la llengua

            D’altra banda, hem llegit que el fet de ser bilingües afecta, o pot afectar, el nivell correcte d’adequació en una de les llengües concretes. Observem que l’”Informe CAT, 50 dades sobre la llengua catalana 2018” (enllaçat a la webgrafia d’aquest treball), que això no respon realment a una conclusió científica. Dels estudis sobre la immersió lingüística a Catalunya es pot extreure que els alumnes que hem estudiat des del principi de la nostra vida acadèmica en aquest idioma, ens defensem, estadísticament, igual de bé en llengua castellana que aquells alumnes que han estudiat a escoles de fora de Catalunya.

            Aquest parer, que rarament es troba més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol, pot referir una lectura política, més que científica o docent. En aquest sentit, la webgrafia d’aquest redactat enllaça a treballs estadístics com l’informe enllaçat en el paràgraf anterior o l’entrada sobre la immersió lingüística de la Enciclopèdia Catalana que desmenteixen aquestes lectures catastrofistes vers els idiomes coexistents a la realitat social catalana.

4.- Normalització lingüística

            Es inevitable, quan es parla de l’ús del català en els darrers anys de la història, no parlar de política. Concretament de polítiques que menystenien el català i que el reduïen a un ús domèstic permetent-lo o tolerant-lo, en el millor dels casos, i distorsionant la realitat idiomàtica fent-lo passar fins i tot per un dialecte de l’espanyol.

            Avui dia és innegable el rang idiomàtic del català, a més de poder referir-nos a ell com a una de les llengües més estudiades al món (Medina, Jaume, 2018). El procés de normalització lingüística ha pretès precisament això, tornar a la normalitat idiomàtica de Catalunya, abans que les polítiques dictatorials cerquessin una identitat espanyola i uns trets identitaris nacionals artificials, diluint la cultura de les altres regions d’Espanya per crear una d’única i certa que era la que havia de protegir-se culturalment. Així doncs, quan parlem de normalització, no parlem d’imposició, no parlem de repressió, parlem de restabliment d’una normalitat prèvia a un regim que va alterar el lliure desenvolupament del nostre país.

            Davant la pregunta que planteja aquesta activitat, si el bilingüisme constitueix un perill per altres llengües, i en especial per al català, podem concloure en línies generals que sí. Observem que els models d’immersió lingüística no són suficients, observem que totes les activitats extraescolars estan copades pel castellà, veiem que la cultura de consum, destacant la que consumeixen els joves i determina l’ús cognitiu de la llengua en el marc de la socialització primària, és predominantment en llengua espanyola. Trobem que els referents culturals són en espanyol, que les pel·lícules i les sèries a les que tenim accés i són una alternativa real i diària, tret d’excepcions, són estrangeres i estan doblades només en castellà: Netflix, HBO, Movistar...

            Més enllà dels perills que planteja Rudolf Ortega en el seu article “La immersió no existeix”, el català perilla en qualsevol dels seus usos. El bilingüisme, com podria ser el meu cas, queda relegat a les relacions laborals, acadèmiques i les derivades d’aquestes. La lectura globalitzadora i esbiaixada que sostén que una llengua només ens ha de servir per comunicar-nos i entendre’ns, pot acabar amb el català i, com hem vist, amb aquesta supressió s’enduria bona part de la nostra cultura, de la nostra manera de veure el món, els cors i les patates. Però això no seria el final. Certament, no costa imaginar que en uns anys, si el món continua globalitzant-se i les relaciones entre les diferents nacions continua sent en el sentit que és actualment (econòmic i de consum), és altament probable que l’espanyol, el francès, el flamenc i fins i tot l’anglès del Regne Unit s’acabi diluint i perdent en pro dels idiomes que dominin els fluxos de poder global del moment que ens toqui viure.

5.- Conclusions

            Hem començat aquest treball parlant sobre què considerem normal, per arribar al concepte de normalització lingüística, passant pel bilingüisme i donant darrerament una resposta més o menys articulada sobre la situació del català en el bilingüisme actual en el que viu el nostre país. La darrera lectura del darrer punt és bastant negativa, pel que fa el futur de les diferents llengües que no responen als estímuls que proposen els fluxos de poder capitalista actual. Així doncs, hem centrat el capitalisme i la globalització com la principal amenaça del català, ja que és a través de la cultura de consum i dels referents, que les persones assumeixen realment una llengua.

            Així doncs, no hi ha sortida de subsistència i supervivència pel català? Sí, sí que n’hi ha. La sortida del català es basa, a trets generals, en la mateixa sortida que ha de prendre la societat. Canviem per uns segons de perspectiva. Observem els fluxos migratoris. Tenim davant un món globalitzat que deixa morir a les costes a persones que fugen de les guerres que provoca el capitalisme, tenim campaments de refugiats saturats on moren a diari nens, indrets on no arriba l’aigua i la gent mor de la calor i la sequera. Capital, interès, globalització i els seus resultats. En un món on regeix aquesta política contrahumanitària, pot haver qui pensi que les barreres i les fronteres d’un nacionalisme radical ens salvarà d’aquest espoli cultural que suposa la supressió d’una llengua. Però considero que això pot no ser així. Les polítiques institucionals en el marc de l’actual política, centrada en el nostre règim capitalista de mercat, no salvaran la cultura (ni la idiomàtica ni cap altra) perquè no és una prioritat. Som nosaltres mateixos els que hem entregat la clau de les nostres vides a qui ens governa realment: qui ens fa seure cada nit davant del televisor per veure la mateixa sèrie, que ens empenta a escoltar la mateixa música quan anem en el cotxe o qui ens escriu els llibres que més estan de moda (tot i que s’ha de reconèixer que a la literatura es té més oportunitat a l’hora d’escollir llengua, tot i consumir best sellers). Així doncs, la salvació del català passa també per trencar els llaços socials amb el capitalisme i passar a veure la globalització com un fet més enllà de la fluctuació econòmica. Valorar les cultures que integren el món, la nostra entre elles. Aprendre a dir que som catalans, que parlem aquesta llengua perquè tenim una estima i un compromís amb la societat que ens va acollir (en el meu cas) i que podem oferir alguna cosa més que potencial als mercats mundials. En definitiva, ensenyar als nostres fills a dir “que són catalans perquè són normals”.

Bibliografia

Wright-Carr, David Charles (2007 act. 2011) “La hipótesis Sapir-Wholf: una evaluación crítica” publicat a Caleidoscopio, Revista Semestral de Ciencias Sociales y Humanidades (Universidad Autónoma de Aguascalientes)

Luque, Juan de Dios (2004) Capítol 11: Lenguaje y visión del mundo J. D, Luque Durán (autor) “Aspectos universales y particulares del léxico de las lenguas del mundo” (p 489 – 542) Red Iris. ISSN: 1139 - 8736

Webgrafia

Medina, Jaume (20.01.2018) “Què en farem del català?” diari ara.cat rescatat del web: https://www.nuvol.com/opinio/que-en-farem-del-catala/

Immersió lingüística (s. d.) dins Gran enciclopèdia catalana rescatat del web: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0269022.xml

Ortega, Rudolf (08.05.2019) “La immersió no existeix” diari elpais.cat rescatat del web: https://cat.elpais.com/cat/2019/05/08/cultura/1557322389_719205.html

Plataforma per la Llengua (2018), Informe CAT 2018, 50 dades sobre la llengua catalana, arxiu PDF recuperat del web: https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf

Such, Marina (24.02.2015 act. 07.04.2019) “Viaje al cerebro de un bilingüe: así te cambia hablar dos idiomas” revista digital Xataca rescatat del web:

https://www.xataka.com/investigacion/viaje-al-cerebro-de-un-bilingue-asi-te-cambia-hablar-dos-idiomas

Jiménez, Javier (15.05.2018) “Así te cambia hablar dos idiomas: el cerebro bilingüe” [vídeo] recuperat del web: https://youtu.be/YKDqJYUnOq4

---

 [MC1]Hi falta algun element.

Barcelona 0.45b Downgrade

Sin que sirva de precedente, hoy me hubiera gustado no haber nacido en Barcelona. Que mi padre no hubiera tenido que abandonar Extremadura o que lo hubiera hecho a bordo de un jet privado camino de los Estados Unidos, en el setenta y algo, en busca de un puñado de dólares que traerse para el pueblo. Hoy me hubiera gustado no conocer tan de cerca la historia de esta ciudad. Sentirme uno de esos turistas que llevan mochilas grandísimas y mapas de papel con los móviles en modo avión o una de esas parejas de cincuentones adinerados que descienden por paseo de Gracia ante los ojos de los dependientes de las tiendas caras que saben bien lo que esperar de la vida y que no tienen, por deformación profesional, tan claro su lugar en el mundo. ¡Que me borrasen la memoria! Eso sería. Justo eso. Pedir un “cafe au laite” en el Zurich, o un café americano con la necesidad de pedir sólo un café porque de donde yo vengo todos lo son. Ah..., sí... cruzarme con Zafón o con Zanón y que fuesen ellos los que me contasen las historias de amor y de sangre que conocen las esquinas consagradas de esta ciudad. Que me contasen todo aquello de las olimpiadas, de los voluntarios. Que no recordase si aquel atentado que salió por la tele fue el de Niza o el de las Ramblas. Escuchar atentado sin la necesidad de pedirles que aten todo. Sólo que me explicasen. Sólo eso. Y conocer a Barcelona como conocer a una chica guapa una noche en una discoteca. Que te devuelva la mirada y te sonría, y que te pongas contento proyectando todo lo que va a pasarte esta noche: fuentes de colores, conciertos urbanos, dar de comer a las palomas sin saber que a menos de doscientos metros... no saberlo, o no saber tanto, o tan de cerca, sería mejor. No sé si elegí el buen camino. Duro es, de cojones. Perdonen la simbología machista y los iconos del heteropatriarcado, soy otra víctima del sistema. Bórrenme la memoria. 

La ciudad de los prejuicios

Introducció:

A mesura que he anat avançant en la matèria d’Antropologia Social i Cultural, per la meva manera d’entendre les coses, he intentat adequar cadascuna de les explicacions a una situació real que hem toqués de ben a prop. Duent a terme aquesta praxi que faig servir des de fa anys, m’he adonat que el meu barri, el barri del Raval de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), és un exemple del que Josep R. Llobera en el seu capítol “Les polítiques d’identitat cultural” anomena un gresol de cultures, un melting pot.

El Raval de Santa Coloma és força especial. Aquí hi conviuen, d’una banda, alguns dels habitants més antics, originàriament catalans, que van viure l’onada migratòria dels anys cinquanta, seixanta i principis dels setanta que arribaven del sud d’Espanya i altres indrets de l’estat (immigració interna). Aquesta immigració va venir lligada a un espectacular i —diguem— original desenvolupament urbanístic ple de contratemps i atrocitats que s’han anat reparant en mesura que ha estat possible. D’altra banda, aquesta societat ja d’alguna manera cohesionada (o definida) ha anat rebent en els darrers anys més onades migratòries; primer els marroquins, després els xinesos i més recentment gent d’Amèrica del sud i d’Europa de l’Est (Albània, Kosovo...)

Més enllà de les polítiques d’integració fomentades pels governs local, autonòmic i estatal, Santa Coloma ha sabut generar els seus propis mecanismes per integrar les recents onades migratòries.

Potser perquè la gent que aquí hi resideix té present que els seus pares (o avis) van haver també de migrar, potser perquè vorejar el llindar de pobresa durant molts anys et fa ser més conscient de la situació dels teus veïns o potser perquè conviure en un mateix bloc de pisos fa disparar els indicadors d’empatia... El cas és que a aquest barri de Santa Coloma de Gramenet, com veurem en el recull fotogràfic que es farà a continuació, aquest gresol de cultures és evident i es sobreposa a altres mètodes d’eliminar les diferències que ens cita el manual de Josep R. Llobera

Així doncs, us dono la benvinguda a aquest petit viatge pel meu barri que, si ben bé no és del tot perfecte, lluita cada dia per ser-ho.

Endavant!

FOTO 1.- 

Entrada a Santa Coloma pel pont del Potosí 

14 de desembre de 2018

Avinguda de la Generalitat s/n

Observem com Santa Coloma està separada de Barcelona geogràficament per un riu, el riu Besòs, tot i que tots dos marges pertanyen a Santa Coloma. A la fotografia hi podem veure la biblioteca Can Peixauet (antiga masia al voltant de la qual es va forjar el barri), el Camp de la Fundació Esportiva Grama, l’Institut Can Peixauet i els pisos i parcs adjacents on fan vida a diari centenars de colomencs.

FOTO 2.- 

 Grup Naim a la festa Ravaleando 2018 

15 de desembre de 2018

Biblioteca Can Peixauet

La festa Ravaleando es fa des de fa tres anys i té intenció de fer-se de manera anual. En ell hi concorren totes (o gairebé totes) les entitats del barri. En aquesta fotografia observem el grup de música marroquina “Naim”, la decoració fetes per les dones del Casal dels Infants i algunes de les carpes de les entitats davant la tradicional biblioteca que dóna nom a l’estació de metro i a l’institut. A la fotografia es pot veure (a dalt del tot a la dreta) el lloc des d’on es va extreure la fotografia de la masia, el camp de futbol i l’institut.

FOTO 3.- 

Cadascú fa el que pot, sap i en té ganes

15 de desembre de 2018

Biblioteca Can Peixauet

Al Ravalenado moltes persones, a través de qualsevol entitat, s’ofereixen per mostrar la seva cultura o les seves habilitats. És el cas d’aquesta dona paquistanesa que em va demanar que no mostrés la seva cara (va aprovar aquesta foto, però) i que feia dibuixos (tatuatges) de henna a les dones (exclusivament) que hi volien apropar-se a la carpa del Casal dels Infants. La funció o funcions de les entitats és fonamental per evitar els ghettos. L’engranatge de cultures nou vingudes amb les autòctones i viceversa a través de tallers, festivitats que es puguin compartir i d’altres activitats laiques genera vincles que després s’estenen a altres àmbits del dia a dia.

FOTO 4.- 

Amunt, ben amunt

18 de desembre de 2018

Plaça Mossèn Esquirol i Grau (Avda. Santa Rosa)

En aquesta casual fotografia vaig poder captar, després de deixar els nens a l’escola Antonio Machado, un colomenc negre, una colomenca amb fenotips asiàtics (probablement amb ascendència xinesa) i una colomenca amb chador típic de la cultura àrab davant d’un graffiti que diu “Som Raval”. I és que és això, al Raval som així. Gent vinguda de moltes parts del món, amb els nostres costums, religions i idiomes. Preocupats més o menys per la nostra ciutat i cercant contínuament punts de trobada en el que podem compartir espais físics i culturals.

FOTO 5.- 

Segon món

10 de desembre de 2018

Avinguda de la Generalitat núm. 113

Tot i que segon món és la denominació que van posar els països capitalistes al conjunt de països que van abraçar el socialisme i rebutjar el liberalisme econòmic, podríem dir que aquesta casa ha representat (malauradament) el segon món per a molts dels joves que han arribat al barri la darrera dècada: un pont entre el tercer món, del que venen, i el primer món, el nostre. Aquesta edificació, construïda a principis dels seixanta, abandonada als noranta i ocupada, s’ha convertit en el infrahabitatge de joves i adults. Actualment està tancada per temes de salubritat i perquè en el seu interior es va detenir els agressors sexuals d’un trist episodi ocorregut a l’estació de metro de Can Peixauet fa escasses setmanes. La procedència de les persones va ser una dada inoportunament i injustament gestionada.

FOTO 6.- 

Aguantem l’embranzida!

15 de desembre de 2018

Avda. De la Generalitat cantonada Avda. De Can Peixauet

En inevitable consonància amb la fotografia anterior, un mes i quatre dies després que el barri fos objecte de crítica i posat en dubte en quant el nostre model de convivència, només a vint metres d’on es va cometre l’atrocitat (estació de metro de Can Peixauet), el dia 15 de desembre es va dur a terme la festa Ravaleando 2018 on van tenir cabuda totes les cultures que conviuen al barri. El mateix escenari que va ser testimoni primer d’una aberració humana i després com a plataforma perquè grups de l’extrema dreta donessin llum a la xenofòbia, es converteix dies després (esquerra, carpes) en un gresol de totes les cultures que hi conviuen. El Ravaleando 2018 es va desenvolupar sense cap conflicte, dintre d’un clima festiu i de lleure amb actuacions, música, balls, menjar i altres activitats fetes per nens i adults del barri del Raval.

FOTO 7.- 

Fundació Esportiva Grama

10 de desembre de 2018 

Avinguda de Can Peixauet s/n

Atenent a les paraules del seu president, Antonio Morales, la Fundació Esportiva Grama té nens i nenes de trenta-sis nacionalitats. La labor titànica que fan a diari els tècnics esportius, treballadors socials i entrenadors de la Fundació estan fent possible un projecte que va més enllà dels èxits esportius. En aquesta fotografia tenim els nens d’un dels equips més petits jugant a un joc de taula després d’un partit. El seu entrenador em va dir que fer-los compartir a escenaris fora del camp els ajuda a conèixer-se millor entre ells. El projecte FE Grama va ser iniciat l’any 2013, desprès que l’anterior equip que feia servir les instal·lacions, l’U.D.A Gramenet, fes fallida econòmica.

FOTO 8.- 

Boliche

18 de desembre de 2018 

Carrer Monturiol s/n

El Club Petanca Arrabal (nom castellà del barri del Raval) va ser fundat el 1979 i va aglutinar en el seu dia més socis que la mateixa associació de veïns del barri. Actualment, encara té força activitat i la majoria de jugadors són veïns i veïnes del Raval. El club és una entitat representativa del que va suposar la onada migratòria de finals del cinquanta, seixanta i setanta, quan el barri encara no estava ni tan sols asfaltat i les sabates dels jugadors estaven tacades d’argila roja de la Serra d'en Mena, on es va urbanitzar posteriorment. La foto es diu Boliche i no bolig perquè, tot i que avui dia aglutina gent de moltes ètnies i amb molts registres idiomàtics, en el seu moment era una entitat clarament aglutinadora de les persones que venien de la resta d’Espanya en cerca d’una millor vida a Catalunya.

FOTO 9.- 

Escac i mat

17 de desembre de 2018 

Parc del Motocròs

A l’altra banda de Can Peixauet s’aixeca, sobre la Serra d'en Mena, el Parc del Motocròs. El que antigament havia estat unes pistes de Motocròs on es va celebrar alguna etapa del campionat europeu d’aquest esport l’any 1966 (recordin l’argila de la foto anterior), avui dia s’ha convertit en un amfiteatre urbà amb molts recursos i força acollidor. Davant la onada migratòria de gent d’Albània i Kosovo, l’ajuntament va veure oportú la instal·lació d’uns taulers d’escacs ancorats al terra. Aquesta petita adaptació de l’espai de lleure és el que representa la voluntat real de Santa Coloma i dels veïns del barri per adaptar els seus nous veïns, ja que Santa Coloma ha estat la porta d’entrada a la gran ciutat de moltes onades migratòries a la gran metròpoli barcelonesa. A Albània i a Kosovo els escacs són veritablement un esport molt popular amb més de 20.000 jugadors inscrits a associacions o professionals, d’una població de tres milions en el cas d’Albània.

FOTO 10.- 

 Els nostres déus

18 de desembre de 2018 

Mesquita del Parc del Motocròs

A mitja alçada del parc del motocròs hi trobem la mesquita. Allà resen a diàri molts homes musulmans fins a tres cops al dia. En dates de Ramadà es fan actes especials i de vegades venen imams d’altres indrets de l’estat o d’altres països. La fotografia va ser presa a la finalització d’una de les pregàries, però això es pot observar com els homes es col·loquen les sabates per sortir (a dins s’ha d’anar descalç). Tot i que vaig informar que no sortiria cap cara ni cap persona definida, vaig ser interpel·lat per l’imam que em volia fer fora d’allà. Vaig haver de reflexionar amb ell sobre què suposa la via pública i els límits dels drets d’imatge. Com a curiositat, el president de l’associació de veïns (Salvador Jaraba), que m’acompanyava en el moment de la fotografia, va haver de mediar la situació i fer entendre que el marc legal és per a tots, independentment de la nostra religió o creença.

Anàlisi antropològica

Hi ha diferents tècniques per a la regulació dels conflictes ètnics. Al mòdul 4 del manual de Josep R. Llobera, “Les polítiques d’identitat cultural”, vam estudiar que el melting pot era un dels mètodes per eliminar aquestes diferències era la integració (o assimilació) de certes cultures a la nostra. Això no implica en cap cas una transició cultural de cap de les dues parts, sinó un marc comú en el que s’estableixen unes bases de respecte pels costums, religions i resta de cultura que tornaria més cohabitable l’espai físic que es compartís, fent prevaldre normes de convivència comunes pel que fa a certs aspectes: salubritat, escolaritat dels nens o resta de l’ordenament jurídic.

Quan vaig llegir aquest apartat de Llobera, em va venir al cap precisament el meu barri, el barri del Raval, de Santa Coloma de Gramenet. Aquest barri ha estat des de fa molts anys i per a moltes generacions la porta d’entrada a la gran metròpoli barcelonina i, a més, se l’ha sumat que la renta per càpita ha estat en algunes ocasions de les més baixes de l’estat espanyol o uns índex d’atur també força elevats, lligats a treballs precaris (dades idescat.cat 2018: https://www.idescat.cat/emex/? id=082457)

Aquestes són les dades que podrien justificar un augment de la solidaritat dels veïns i que fos aquesta la que derives en la

empatia necessària que es necessita per a generar pont d’enteniment cap a les altres cultures. El cas és que, com s’ha mostrat en el decurs del treball de camp que s’ha fet amb les fotografies, el barri del Raval simbolitza plenament el que s’ha anat anomenant el gresol de cultures. Aquesta fórmula d’integració que Llobera proposa en el mòdul com alternativa al desplaçament forçat, a la partició i a altres fórmules menys civilitzades hem pogut veure que realment no ha estat tan fàcil de dur a terme en altres indrets del món. Hem observat cassos extrems com el d’Israel i Palestina, o casos que la situació a finalitzat amb una segregació, amb una secessió o inclús amb apartheid dintre de la mateixa nació.

És per aquest motiu que observo que la fórmula emprada al barri, no tant per les polítiques dels governs que hi ha, sinó per les accions dels veïns a través de les entitats en les que s’integren, és més encertada, arribant, potser, a poder ser fins i tot exemplificadora del que hauria de ser la integració cultural.

Tot i així, l’etnocentrisme encara està pressent en el dia a dia del barri (i arreu). Encara se sent a alguns veïns dir que els agradaria que això o allò fos “normal”. A hores d’ara sabem que aquest normal porta intrínseques unes valoracions i uns prejudicis cap a algunes cultures que a ells no les semblen. Aquestes accions que alguns veïns troben “fora” del que és normal, moltes vegades tenen a veure amb la pràctica de certes activitats que estan més vinculades al jovent, per exemple, que no pas al xoc xenòfob real que pot ocasionar. Posem com exemple el soroll que fan els adolescents que escolten música àrab al parc, contra les queixes dels veïns que hi viuen a peu de carrer. Òbviament, aquí, la queixa, encara que el veí o veïna apel·li en una exaltació a la ètnia i nombri d’alguna manera desafortunada els nois que estan comportant-se incívicament, no té res a veure amb el xoc de cultures. La veritable situació és que amb els joves del barri, ara, a més de tenir un abisme generacional s’hi suma l’esquerda cultural, el que fa més necessari encara la culturització del veïns (a més de la civilització o podríem dir socialització dels joves).

També hem flanquejat molt de passada un conflicte que va esdevenir en les últimes setmanes. En un desafortunat episodi per a tots i especialment per les víctimes, uns nois que vivien a una casa ocupada del barri del Raval van cometre una atrocitat que ja hem explicat abans i que no tornarem a dir (enllaço notícia a la webgrafia). En aquest sentit, quan van començar els primers brots xenòfobs precisament de persones que no tenen molt vincles amb el barri, van ser els mateixos veïns els que van sortir en defensa dels seus joves, realitzant una concentració contra les violències masclistes i, a la vegada, per la descriminalització del jovent del barri. A aquesta concentració, tres dies després de la concentració xenòfoba promocionada per un partit populista d’extrema dreta, es van sumar totes les entitats sense excepció, i d’altres associacions de veïns de tota la ciutat. Aquest era el text que corria per les xarxes el dia després de l’incident (pàgina Facebook de FAVGRAM):

Davant els fets produïts la matinada del passat diumenge a l’estació de metro de Can Peixauet volem expressar el nostre rebuig a totes les manifestacions de les violències masclistes i la nostra solidaritat i suport amb les víctimes de la mateixa.

Tanmateix condemnem els brots xenòfobs i racistes, que arrel dels fets, alguns grups de manera intencionada estan expressant a les xarxes socials contra els i les joves d’origen migrant dels nostres barris, un discurs incendiari i que posa en greu perill la convivència i la pròpia seguretat dels nostres nens i les nostres nenes.

Per aquest motiu us convoquem demà dimarts dia 13 a les 12:00 hores a la Plaça de la Vila, porta de l’Ajuntament, a una concentració que sota el lema “Santa Coloma Rebutja les Violències Masclistes” volem expressar el nostre rebuig a la violència, fer una crida a la convivència i denunciar el racisme i l’estigmatizació del jovent.

Animem a totes les entitats socials i polítiques a donar suport a aquesta convocatòria Favgram.

Coordinadora de dones de Santa Coloma.

Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

 I aquesta la notícia de la que es fa ressò un mitjà de comunicació de la ciutat a través del portal “Pasión por SantaKo” (enllaç a la webgrafia).

 

Així doncs, aquest anàlisi conclou resumint que dins el barri del Raval s’està duent a terme un melting pot que no només es limita a integració de les diferents ètnies del lloc, sinó que a més disposa d’un mecanisme d’autodefensa basat en la veritable creença dels veïns i veïnes que no dubten en sortir en defensa dels seus veïns i del jovent quan es troba una situació d’injusta afectació per qualsevol brot de xenofòbia.

No sempre observem aquest tipus de reaccions. No fa tants anys a Terrassa (1999), també Barcelona, el cas va ser molt diferent. Regint-nos per les corrents migratòries podríem haver fet un paral·lelisme exacte del teixit social, i un incident va desencadenar un esdeveniment totalment anvers: lluites campals durant més d’una setmana al barri de Ca N’Anglada que va esdevenir. I això que Terrassa va rebre una de les més importants i pioneres onades migratòries del Marroc cap a Catalunya, a principis dels anys setanta (font Museu d’Història de Catalunya), tot i que hem de reconèixer que en els quasi vint anys que han passat de l’incident, la percepció dels immigrants en general, al país, ha canviat.

 

Conclusions

Quan Hernan Cortés va arribar a Amèrica al Segle XV, es va veure superat pels asteques que imperaven a diversos indrets del continent. No va poder conquerir-los amb els seus avenços tecnològics ni amb les seves innovadores estratègies. Els asteques tenien un sistema social, tributari, cultural i religiós que havia estat assolit per la resta de poblats i tribus del voltant (P. Bohannan – Para raros nosotros, Capítol 14). El que va fer llavors Cortés va ser aliar-se amb aquestes altres tribus que estaven sota el domini asteca per plantar cara per dominar-los.

Avui sabem que cap cultura és millor ni pitjor. Sabem que, com diu aquell veí que viu a peu de carrer, no existeix la música “normal” ni l’idioma “normal” ni la roba “normal”. La gent està destinada a conviure i hem comprovat històricament que hem de fer-ho de la manera menys conflictiva possible. A través d’aquest viatge pel meu propi barri, he descobert que són els mateixos veïns els que, potser sense tenir els coneixements teòrics ni la mirada antropològica que ens fa falta per desenvolupar certes tècniques o assolir certes fites, posen en marxa projectes per tal que els seus nous veïns formin part de la societat colomenca o ravalera.

Abans, a una reflexió, he apel·lat a que potser que això esdevingui com a conseqüència que aquest teixit amb aquesta sobredosi integradora ha patit a les se-

 

 -ves pròpies carns el que significa ser un nouvingut. En aquest sentit, estic segur que molts dels homes i dones que treballen a diari (i molts des del voluntariat) perquè aquest engranatge sigui possible, tenen aquests episodis molt present a les seves vides.

No sabem, però, si els mecanismes que estan posant en pràctica els veïns són els adients. Potser en aquest punt hauríem de reflexionar si els governs (local, autonòmic i estatal) o fins i tot les polítiques migratòries de nivell europeu estan entenent el que passa a certes parts de la població i estan atenent correctament aquestes situacions i no deixant-les autorregular-se a través del propi teixit social i dins el marc de la bona voluntat que s’ha demostrat que sí hi ha al barri del Raval de Santa Coloma.

Al capítol 12 del mateix llibre de Paul Bohannan, “Para raros nosotros”, hem pogut veure com una malaltia social com son les sectes esdevenen quan un col·lectiu cultural intenta donar resposta a certs dubtes existencials des de la religió i es troba realment en un oceà cultural advers (o estrany). Fent un paral·lelisme amb la situació colomenca i amb alguns problemes actuals d’occident, com ho és el terrorisme islàmic, hem de saber observar si certament estem actuant degudament amb les minories religioses que poden mutar si es troben en situacions d’exclusió cultural.

Sense ànims de preocupar al lector, direm que és molt més fàcil que cali un discurs radical religiós de qualsevol índole en un individu per formar que estigui culturalment aïllat (pensem en el jove de la música al parc), que no pas en un individu amb les mateixes característiques i que tingui una agenda, com a mínim al seu abast, que el proposi un contacte amb la resta de la societat amb la que haurà de conviure.

Aquestes reflexions capitulen amb una darrera que m’agradaria fer des de la vessant personal. Santa Coloma ha estat una ciutat d’acollida des de fa molts anys. Hem assolit la nostra part del tracte pel que fa la gran metròpoli. Potser és hora que traguem els ulls dels grans carrers il·luminats i de les avingudes i els comencem a posar en aquells llocs on la convivència és cada dia més semblant al gresol que ens descriu Llobera perquè en definitiva, en paraules de Cortázar, podem dir que en un futur no gaire llunyà, “el món serà colomenc, ravaler, si voleu, o no serà”.

Carlos Ladera

Webgrafia i Bibliografia

-  BOHANNAN, P. (2010): Para raros, nosotros. Madrid: Akal

-  LLOBERA, Josep R.: Les polítiques d’identitat cultural: nacionalisme, etnicitat, raça i multiculturalisme. UOC

-  Pàgina oficial de la serra d’en Mena: http://serramena.com/coneix-santa-coloma-de-gramenet/

-  Projecte d’intervenció integral dels barris de Santa Coloma: https://www.gramenet.cat/fileadmin/Files/Ciutat/Llei_de_Barris/imatges/pdf/docs/ Projecte_Llei_de_Barris_de_Santa_Coloma_de_Gramenet.pdf

-  Enciclopèdia catalana: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0058944.xml

-  Dades Idescat 2018: https://www.idescat.cat/emex/?id=082457

-  Notícia agressió sexual Raval – Santa Coloma de Gramenet: https://www.lavanguardia.com/sucesos/20181111/452853998558/agresion-sexual-multiple-joven-santa-coloma-de- gramenet.html

-  Notícia de Terrassa 1999: https://elpais.com/diario/1999/07/15/espana/931989621_850215.html

-  Informació Terrassa: Museu d’història de Catalunya:

www.mhcat.cat/content/download/22051/178427/file/llibret_Marroc.pdf

Especial agraïment a Salvador Jaraba, president de la AAVV Raval, i a Esteve Serrano, primer tinent d’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet.

El perro de los Vázquezville

Avui han passat moltes coses al món. Tantes com moments i persones hi ha. El feix de moments que jo he acumulat en vint-i-quatre hores es resumeix en unes quantes vivències més que m’endurè a la motxilla dels sentiments, a les pàgines de les meves ficcions o a la tomba. El secret de sumari em limita, la posició em limita, el vidre a través del qual em veu la gent, em veus tu, em limita, i fins i tot em pregunto què és el que faig escrivint altre cop sobre la meva vida, però es que un escriptor sempre i mai ha d’escriure-hi. 

Allà, a l’estratosfera de la societat, es jutgen persones perquè els polítics no han estat suficientment honestos per entendre’s entre si.  Se m’ennuega la paraula: polític, polític, “pulític...”. Per poc honestos i perquè no son capaços de matar els adversaris. Si no, flipariem. 

<<Cenyeix-te a la ficció, Carlos. No caiguis altra cop en el parany>>.

Al comptador, avui, consta una altra Organització Criminal desarticulada per policies sense cara i sense ulls. Policies amb una veu robòtica que arriba a través de les ràdios i dels missatges de Whatsapp que ara es fan servir més que les ràdios. Els dolents, a l’infern, i al voral del camí que hi  queden les restes humanes, les ossamentes corvades de la pòlio, els nusos amb greix als cabells que hi manquen: i sense dents i sense llum als ulls. Queden aquells que son queviures per les maquinàries econòmiques que sustenten el crim organitzat. Si li sembla despiadada i impersonal l’adminsitarció, senyora Carme, no vulgui veure mai com comercien els dolents de debò amb l’envà nasal del seu marit, les venes del seu germà o la vagina de la seva filla. 

Allà ha quedat quan ens enduiem els seus amos, com si es tractés d’un gos. Un gos sense dents, prim, amb la pell grisa i, ja ho he dit, sense llum als ulls. Un gos enganxat a la heroïna que li proporcionen els trenta-cinc euros al dia que li donen per ocupar-se de tot plegat, seguretat inclosa. Ven d’ell mateix el que no ha tingut mai, potser, “seguretat”. Avuí, en el meu món, han estat trenta-cinc euros al dia i una rulot aparcada a la parcela d’una casa il·luminada només per fora, demà, davant els teus ulls, potser siguin vint per una mamada, cinc-cents per un permís de residència o mil euros per una pallissa. 

El resum del dia, però, és que l’estratosfera només ens fa de mirall a tots nosaltres. I que si es tracta de parlar en termes científics, l’infern no està a cap altre lloc que al nucli. 

Mira’t. 

There's a shadow hanging over me

Si me dieran una peseta por cada vez que he escuchado una canción de los Beatles, tendría seguramente para un polín de los gordos, alguna nube de a duro y poco más. Pero un día vas de camino a casa y el hijo de la gran puta del pincha de una radio de barrio sabe que tienes jodido el MP3 del coche y te habla a ti, oh, sí, ey... sé que estás ahí... (sabe que estás ahí), y resulta que tiene a bien ponerte, quizá porque se lo haya prometido al último ligue que conoció el domingo en una de esas discotecas para sesentones (los sesenta son los nuevos cincuenta) esa de “Yesterday”, la famosa. Yo no entiendo el inglés. Yo soy inglés nivel medio, como todos los españoles. Yo leo el inglés y me entero de la mitad, lo escucho y no soy capaz de decir ni de qué iba la película. “Ve series en inglés, así aprendes”, ¿y yo para qué quiero aprender inglés, si no me gustan los Beatles? “Pues para viajar”. Pues cuando viajo no quiero que me molesten; ni en inglés ni en ningún idioma.  

Yesterday... 

all my troubles seemed so far away...

Algo sobre ayer y sobre unos problemas que estaban “far away”, eso es lejos, lo aprendí en la primera de Shrek. Pero la puta música del sesentón discotequero “oh, ey, amigo, sé que estás ahí...” me golpea la amígdala. Una y otra vez, con palabras que cazo al vuelo y la melodía se encarga de dotarlas de todo el sentido del mundo. Son las cuatro de la tarde, esa hora en la que si fuese domingo el mundo (el mío) estaría entrando en ese estado de ensueño que poco a poco desemboca en la rutilante tarde amarilla del domingo. Recuerdo cuando proyecté mi vida y me escapé de José María García porque odio el fútbol, señores: odio el fútbol. ¿Cuántas veces más habré huido? Mil. Primero de José María García, luego de otros compromisos de la semana. ¿”I bilieve un Yesterday?”, ¿cómo va a ser eso?, ¿qué coño...? Creo en el ayer. No se puede creer en el ayer porque el ayer no es un credo ni una homilía ni una letanía. El ayer no está en la Biblia ni en el Corán. “Pienso en el ayer”, será. Dudo de mis conocimientos. Dudo de mi inglés. Dudo de lo que hace dos segundos, antes de escuchar al maldito Lenon, creía que sabía. ¿O McCartney? Ya no sé ni quién cantaba en los Beatles, ¿veis? Todo mi mundo se ha venido abajo. 

“Oh..., ey... amigo... si te ha gustado Yesterday, ésta es tu emisora. Hemos venido a joderte la tarde...”