Abstract
El
text exposa la idea que el català està en risc, partint de l’ideal en clau
sociològica del que es percep com normal i la normalitat. Inicialment s’explica
que una llengua és una eina per relacionar-se amb el món i no només per
descriure’l. Posteriorment, es defensa el model de normalització lingüística
vers altres models impositius. En el darrer punt i les conclusions s’objectiven
les amenaces del català i, com a conseqüència de la dissertació “llengua” igual
a transmissor de cultura, de la cultura catalana. S’acaba el treball senyalant
el capitalisme i la globalització com a culpables d’aquests canvis forçats i
reflexionant sobre possibles solucions individuals al respecte.
ÍNDEX:
1.-
Dues llengües, dues memòries
2.-
Una manera de veure el món
3.-
L’ús correcte de la llengua
4.-
Normalització lingüística
5.-
Conclusions
S’ha escrit
i s’ha parlat molt del que significa tenir dues llengües com a pròpies. Amb una
dissertació basada en la segona pregunta que planteja l’activitat, intentarem
donar resposta a què hi ha de veritat i què és infundat (o no està demostrat)
vers què vol dir ser bilingüe, què significa pensar en dos idiomes i, sobre
tot, quina posició té el català amb respecte l’altra
llengua amb la qual coexisteix majoritàriament al territori, l’espanyol.
1.- Dues llengües, dues memòries
“Senyoreta,
puc anar al lavabo?” Aquesta va ser la primera frase que em van ensenyar a dir
aquell setembre de 1988, un dia abans de començar les classes a l’escola pilot
d’immersió lingüística a tota Catalunya, a la ciutat de Santa Coloma de
Gramenet. Aquesta fórmula plena d’incorreccions —avui dia no es considera que
una professora hagi de ser pas “senyoreta” i podríem considerar-lo una falta de
respecte— va ser la que la meva mare andalusa i el meu pare extremeny van
procurar que aprengués abans de començar el parvulari, ja que a la “nova escola”
(per diferenciar-la de la guarderia) només es parlaria català, i a casa, com jo
vaig aquella
tarda[MC1] , presa del
pànic, “no érem catalans, érem normals”.
La realitat
demogràfica del gruix de la meva generació al cinturó industrial de Barcelona,
als vuitanta, era bastant homogènia: fills d’immigrants andalusos, extremenys,
gallecs o d’altres parts de l’Estat
espanyol. La meva ciutat, que llavors es reduïa a quatre carrers i el parc de
sota de casa meva, era el reflex d’una societat immigrada que, salvant
excepcions, parlava en castellà, comprava en castellà, portava el cotxe al
taller en castellà i tot ho feia en castellà, menys saludar-se al carrer. El
meu jo de sis anys identificava la normalitat amb allò que era comú. I és que, en el fons, aprenem així: fent
comuns les coses, introduint-les al nostre dia a dia, adaptant-les a la nostra
vida quotidiana (normal).
Aquesta
història, repetida infinites vegades, va ser la que va fer arribar el català a
la vida dels catalans amb ascendència cultural espanyola. És per aquest motiu
que, segons es pot extreure de l’article “Què en farem del català?” (Medina,
J., 2018), els nens que com jo vam estudiar i vam viure el català primerament a
l’àmbit escolar, identifiquem encara avui la llengua amb el nostre àmbit
laboral i formal.
Hi havia més
elements que “normalitzaven” el català a les nostres vides. La cultura de
consum, la televisió catalana, i en especial els programes infantils
retransmesos en el marc del Club Súper 3, van ser els que van aconseguir que,
fora de les fronteres de l’escola, els catalans com jo superéssim el “bon dia”
i el “adéu”, per introduir al nostre vocabulari espanyol paraules que a
nosaltres ens sonaven també “normals”: “dibuixos”, “quinzena”, “lluna” o remarcar
que Bola de Drac (Toriyama, A. 1988 – 1989) començava puntualment a dos quarts
i cinc minuts de sis.
Altres
institucions que podríem anar encabint en la socialització secundària ens van
anar apropant al català de manera més habitual, sobreposant-se i superant l’àmbit
de la nostra ciutat i el nostre entorn castellanoparlant. En el meu cas, a tall
d’exemple, va ser la Universitat de Barcelona, on vaig estudiar Física, i
després la meva feina com a Mosso d’Esquadra, en el marc de la Generalitat de
Catalunya i en la que l’idioma vehicular és el català i, és cert, que una
vegada estableixes una connexió social en un idioma, quan es trenca la barrera
laboral i s’estableixen llaços més enllà (com és inevitable, després de tants
anys) l’idioma és una de les coses que queda arrelada a aquesta relació. És a
dir, de la mateixa manera que no em surt parlar amb la mare en català, tret de
si estem en públic i la gent s’està expressant en català, tampoc no puc
expressar-me en castellà quan després de molts anys em trobo amb algun company
d’anys enrere.
2.- Una manera de veure el món
Hem vist
que l’ús concret d’una llengua infereix en la manera general de relacionar-nos
amb el món que ens envolta (Edward Saphir, 193). El lingüista americà ens
explicà a “Conceptual Categories in
Primitive Lenguages” que el llenguatge no és només un inventari sistemàtic
per referir-nos a tot allò que ens envolta, sinó que és també una organització
creativa, independent i complerta. Això vol dir que un llenguatge no només ens
serveix per explicar l‘entorn, sinó que constitueix una manera de
relacionar-nos-hi. En aquest sentit, per exemple, és un condicionant que, a la
nostra llengua, al “cor” també se li pugui dir en algun context “patata”. El
fet que fem servir dues paraules tan diferents per referir-nos a un mateix
òrgan del cos humà, ens obre tot un munt de simbolisme que està limitat per
alguna cosa més que no és pas el significat. Així doncs, ningú no es plantejarà
dir que va a fer una “truita de cors”, perquè no són elements bescanviables, i
tampoc no direm que algú “t’ha robat la patata”, quan t’enamores. Aquesta
analogia està clarament delimitada pel context i pel registre, i genera,
alhora, una manera d’aproximar-se al món, al que és un cor i al que és una
patata.
Què deuen
pensar els nens d’avui dia quan els ensenyem que després d’anar al lavabo cal
“tirar de la cadena”? En els seus lavabos no hi ha cadenes, no poden “tirar”
(segons ells han aprés el que vol dir aquest verb) de cap estri, però quan els
diem i els ensenyem a fer-ho la primera vegada, associen l’acció de prémer
aquell polsador mitjançant el qual cau aigua, amb la perífrasi “tirar de la
cadena”. És exactament així com aprenem el llenguatge en la nostra
socialització primària, i per aquest motiu que són molt destacables els
beneficis d’aprendre una llengua en aquest moment de la nostra vida, quan som
nens. La raó d’aquesta asseveració és precisament la que indiquem al paràgraf
anterior. Òbviament, podem aprendre un idioma aprenent a conjugar els verbs i
els pronoms febles (com a part destacablement complicada de la nostra llengua),
però només s’aconsegueix ser bilingüe quan s’aconsegueix pensar en dues
llengües (Such, Marina, 2015)
Som
realment bilingües els catalans? Podríem dir que sí. Tot i que totes dues
llengües tenen arrels similars, el català i el castellà tenen prou diferències
per dir que el nostre cervell ha de “canviar” quan hem d’explicar-nos, llegir o
pensar en l’altre idioma. Així doncs, podem dir que gaudim de tots els avantatges
que té avui dia un cervell bilingüe, entre els que podem destacar, per exemple,
una més accelerada capacitat per a canviar
de tasques, una selecció de recursos al nostre abast més ràpida o una capacitat
de decisió més ràpida davant conflictes d’elecció, si fem cas a l’article citat
anteriorment.
3.- L’ús correcte de la llengua
D’altra
banda, hem llegit que el fet de ser bilingües afecta, o pot afectar, el nivell
correcte d’adequació en una de les llengües concretes. Observem que l’”Informe
CAT, 50 dades sobre la llengua catalana 2018” (enllaçat a la webgrafia d’aquest
treball), que això no respon realment a una conclusió científica. Dels estudis
sobre la immersió lingüística a Catalunya es pot extreure que els alumnes que
hem estudiat des del principi de la nostra vida acadèmica en aquest idioma, ens
defensem, estadísticament, igual de bé en llengua castellana que aquells
alumnes que han estudiat a escoles de fora de Catalunya.
Aquest
parer, que rarament es troba més enllà de les fronteres de l’Estat espanyol,
pot referir una lectura política, més que científica o docent. En aquest
sentit, la webgrafia d’aquest redactat enllaça a treballs estadístics com
l’informe enllaçat en el paràgraf anterior o l’entrada sobre la immersió
lingüística de la Enciclopèdia Catalana que desmenteixen aquestes lectures
catastrofistes vers els idiomes coexistents a la realitat social catalana.
4.- Normalització lingüística
Es
inevitable, quan es parla de l’ús del català en els darrers anys de la
història, no parlar de política. Concretament de polítiques que menystenien el
català i que el reduïen a un ús domèstic permetent-lo o tolerant-lo, en el
millor dels casos, i distorsionant la realitat idiomàtica fent-lo passar fins i
tot per un dialecte de l’espanyol.
Avui dia és
innegable el rang idiomàtic del català, a més de poder referir-nos a ell com a una
de les llengües més estudiades al món (Medina, Jaume, 2018). El procés de
normalització lingüística ha pretès precisament això, tornar a la normalitat
idiomàtica de Catalunya, abans que les polítiques dictatorials cerquessin una
identitat espanyola i uns trets identitaris nacionals artificials, diluint la
cultura de les altres regions d’Espanya per crear una d’única i certa que era
la que havia de protegir-se culturalment. Així doncs, quan parlem de
normalització, no parlem d’imposició, no parlem de repressió, parlem de
restabliment d’una normalitat prèvia a un regim que va alterar el lliure
desenvolupament del nostre país.
Davant la
pregunta que planteja aquesta activitat, si el bilingüisme constitueix un
perill per altres llengües, i en especial per al català, podem concloure en
línies generals que sí. Observem que els models d’immersió lingüística no són
suficients, observem que totes les activitats extraescolars estan copades pel
castellà, veiem que la cultura de consum, destacant la que consumeixen els
joves i determina l’ús cognitiu de la llengua en el marc de la socialització
primària, és predominantment en llengua espanyola. Trobem que els referents
culturals són en espanyol, que les pel·lícules i les sèries a les que tenim
accés i són una alternativa real i diària, tret d’excepcions, són estrangeres i
estan doblades només en castellà: Netflix, HBO, Movistar...
Més enllà
dels perills que planteja Rudolf Ortega en el seu article “La immersió no existeix”,
el català perilla en qualsevol dels seus usos. El bilingüisme, com podria ser
el meu cas, queda relegat a les relacions laborals, acadèmiques i les derivades
d’aquestes. La lectura globalitzadora i esbiaixada que sostén que una llengua
només ens ha de servir per comunicar-nos i entendre’ns, pot acabar amb el
català i, com hem vist, amb aquesta supressió s’enduria bona part de la nostra
cultura, de la nostra manera de veure el món, els cors i les patates. Però això
no seria el final. Certament, no costa imaginar que en uns anys, si el món
continua globalitzant-se i les relaciones entre les diferents nacions continua
sent en el sentit que és actualment (econòmic i de consum), és altament
probable que l’espanyol, el francès, el flamenc i fins i tot l’anglès del Regne
Unit s’acabi diluint i perdent en pro dels idiomes que dominin els fluxos de
poder global del moment que ens toqui viure.
5.- Conclusions
Hem
començat aquest treball parlant sobre què considerem normal, per arribar al
concepte de normalització lingüística, passant pel bilingüisme i donant
darrerament una resposta més o menys articulada sobre la situació del català en
el bilingüisme actual en el que viu el nostre país. La darrera lectura del
darrer punt és bastant negativa, pel que fa el futur de les diferents llengües
que no responen als estímuls que proposen els fluxos de poder capitalista
actual. Així doncs, hem centrat el capitalisme i la globalització com la
principal amenaça del català, ja que és
a través de la cultura de consum i dels referents, que les persones assumeixen
realment una llengua.
Així doncs,
no hi ha sortida de subsistència i supervivència pel català? Sí, sí que n’hi ha. La sortida del català es
basa, a trets generals, en la mateixa sortida que ha de prendre la societat. Canviem
per uns segons de perspectiva. Observem els fluxos migratoris. Tenim davant un
món globalitzat que deixa morir a les costes a persones que fugen de les
guerres que provoca el capitalisme, tenim campaments de refugiats saturats on
moren a diari nens, indrets on no arriba l’aigua i la gent mor de la calor i la
sequera. Capital, interès, globalització i els seus resultats. En un món on
regeix aquesta política contrahumanitària, pot haver qui pensi que les barreres
i les fronteres d’un nacionalisme radical ens salvarà d’aquest espoli cultural
que suposa la supressió d’una llengua. Però considero que això pot no ser així.
Les polítiques institucionals en el marc de l’actual política, centrada en el
nostre règim capitalista de mercat, no salvaran la cultura (ni la idiomàtica ni
cap altra) perquè no és una prioritat. Som nosaltres mateixos els que hem
entregat la clau de les nostres vides a qui ens governa realment: qui ens fa
seure cada nit davant del televisor per veure la mateixa sèrie, que ens empenta
a escoltar la mateixa música quan anem en el cotxe o qui ens escriu els llibres
que més estan de moda (tot i que s’ha de reconèixer que a la literatura es té
més oportunitat a l’hora d’escollir llengua, tot i consumir best sellers). Així doncs, la salvació
del català passa també per trencar els llaços socials amb el capitalisme i
passar a veure la globalització com un fet més enllà de la fluctuació
econòmica. Valorar les cultures que integren el món, la nostra entre elles.
Aprendre a dir que som catalans, que parlem aquesta llengua perquè tenim una
estima i un compromís amb la societat que ens va acollir (en el meu cas) i que
podem oferir alguna cosa més que potencial als mercats mundials. En definitiva,
ensenyar als nostres fills a dir “que són catalans perquè són normals”.
Bibliografia
Wright-Carr,
David Charles (2007 act. 2011) “La hipótesis Sapir-Wholf: una evaluación
crítica” publicat a Caleidoscopio,
Revista Semestral de Ciencias Sociales y Humanidades (Universidad Autónoma de
Aguascalientes)
Luque, Juan de Dios (2004)
Capítol 11: Lenguaje y visión del mundo J. D, Luque Durán
(autor) “Aspectos universales y
particulares del léxico de las lenguas del mundo” (p 489 – 542) Red Iris.
ISSN: 1139 - 8736
Webgrafia
Medina, Jaume (20.01.2018)
“Què en farem del català?” diari ara.cat rescatat
del web: https://www.nuvol.com/opinio/que-en-farem-del-catala/
Immersió lingüística (s. d.)
dins Gran enciclopèdia catalana rescatat del web: https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0269022.xml
Ortega, Rudolf (08.05.2019)
“La immersió no existeix” diari elpais.cat
rescatat del web: https://cat.elpais.com/cat/2019/05/08/cultura/1557322389_719205.html
Plataforma per la Llengua
(2018), Informe CAT 2018, 50 dades sobre la llengua catalana, arxiu PDF
recuperat del web: https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf
Such, Marina (24.02.2015
act. 07.04.2019) “Viaje al cerebro de un bilingüe: así te cambia
hablar dos idiomas” revista digital Xataca rescatat
del web:
Jiménez, Javier (15.05.2018)
“Así te cambia hablar dos idiomas: el cerebro bilingüe” [vídeo] recuperat
del web: https://youtu.be/YKDqJYUnOq4
